Voler-ne sempre més i més

Quan porto una estoneta llegint Les possessions de Llucia Ramis (Palma, 1977) em ve al cap una idea : és una novel·la sobre el mite d’Hèrcules. Per què ho dic? Per què en el relat clàssic, abans dels cèlebres treballs que li permetran de redimirse, Hèrcules embogeix i mata els fills. Les possessions explica dos cops aquest començament. L’any 1993 l’assessor financer de Madrid Benito Vasconcelos, arruïnat, decideix llevar-se la vida i, per no deixar-los escurats i en desgràcia, mata la família. El pare de la protagonista, una periodista que és l’alter ego de l’autora, ha deixat el món actiu. I comença a tenir símptomes d’una malaltia que li afecta el comportament, les relacions socials, el tracte amb el món. Amb la seva follia ho arrossega tot: la dona i la filla. En aquest mite modern que Ramis ha construït a partir de la història familiar novel·lada, l’heroi és incapaç de redimir-se i redimir el món i és la filla qui ha de carregar-se la responsabilitat dels famosos treballs.

Aquest fil argumental m’acompanya al llarg de la lectura, que és interessant, plena de matisos, amb una evocació destil·lada amb paraules justes del paradís perdut de la infantesa, amb una reconstrucció molt atractiva i convincent del món dels anys vuitanta i noranta; és una novel·la que parla de diners, la qual cosa en català és una raresa (hi ha molts llibres on els personatges viuen de l’aire), és una novel·la que parla de malalties, de la por que fan i de l’aprensió que provoquen sobre el futur, parla de l’adolescència perllongada de la protagonista, dels homes que n’han estat enamorats i del posat d’ella una mica esquerpa, no acabes de saber ben bé si dubta o està seguríssima del seu atractiu i fa veure que dubta. Amb un retrat que està molt bé del pare, amb les seves obsessions, arraconat perquè s’ha fet gran, i de la mare, que l’hauria de tractar com un nen, per anar bé, i que no el vol deixar estar, ara que la necessita tant.

Amb una reflexió de fons sobre els valors que teníem i que tenim. S’havia suïcidat Vasconcelos si enlloc de fer el gran forat de diners amb la caixa B , el 1993, l’hagués fet el 2003 o el 2013 (ja hi arribarem fins aquí amb la segona trama)? Ara ningú no té vergonya de res: i també per això el pare ha enfollit, obsedit com està amb el PP, escrivint en un blog, que al començament té molt d’èxit, veient gent del PP i policies del PP i influències del PP per tot arreu, com una idea fixa. I s’haurien venut la possessió que tenien, els avis belgues, on la protagonista va ser tan feliç quan era petita, perquè els treballadors de l’assessoria financera arruïnada no es quedessin sense res? És un món on els grans pecats demanen grans solucions heroiques: la mort, el desterrament. I també per això dic, que Les possessions de Llucia Ramis, tan moderna ella, té alguna cosa de mite antic.

Hi ha una continuïtat de tema i de to entre els quatre llibres que Llucia Ramis ha publicat. Coses que passen a Barcelona quan tens trenta anys (2008) i Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (2013) són la cara assolellada d’elles. Egosurfing (2010) i Les possessions el revers ombrívol. En les novel·les solars l’heroïna va pel món més segura d’ella mateixa, encara que no tingui nòvio o nòvios ni tingui feina. L’experiència es lliga harmònicament. Mentre que Egosurfing i Les possessions, malgrat el títol que és una afirmació del jo i de la relació del jo amb el món, són novel·les de desposessió, a partir del pare extraviat i de la mort de l’amic. Cadascuna millor que l’altra, que no sempre es pot dir. Parabéns.

L’heroi és incapaç de redimir el món i és la filla qui ha de carregar amb la responsabilitat dels famosos treballs