Camus el ciutadà

Penso que d’Albert Camus he llegit a còpia d’anys tota la seva producció –alguns títols més d’una vegada amb intervals més o menys llargs– i també he llegit dues de les biografies que són referents, la de Herbert R. Lottman publicada incompleta per Taurus (1987) i l’exhaustiva, minuciosa i insuperada d’Olivier Todd (Albert Camus. Una vida, Tusquets Editores, 1997), a banda de petites monografies. Però a Camus sempre s’hi torna, amb el pretext que sigui. Admeto que constitueix una de les meves debilitats. Com ho és, confessada amb orgull, del meu vell i entranyable amic Jordi Nadal, propietari de Plataforma Editorial, que ha construït un subtil catàleg en el qual, per descomptat, ha donat cabuda a un preciós llibre d’imatges, Albert Camus. Solitario y solidario (Plataforma, 2012), del qual és autora dels textos ni més ni menys que Catherine Camus, la filla d’Albert. El llibre és una joia que contribueix a engreixar la mitomania.

Però ara Nadal acaba de publicar Camus, de Virgil Tanase, una biografia que el semiòleg, escenògraf i novel·lista romanès en llengua francesa va publicar el 2010. Cal imaginar que és una més? Per increïble que soni, tan aviat com vaig rebre l’exemplar que l’editor es va afanyar a enviar-me no vaig poder resistir la temptació d’obrir el llibre, veure el títol del primer capítol (“El hombre que sería si no hubiera sido el niño que fui”), posar-me a llegir i pràcticament no parar fins a les referències cronològiques i bibliogràfiques del final.

Què he après de Camus deixantme engolir per l’honradesa de Tanase que es proposa –i aconsegueix– ser just amb el personatge que aborda, manegant amb solvència la documentació i sense pretendre en cap moment competir amb les obres sobre la vida i l’obra de Camus que en un índex qualifica de “particularmente útiles”. Entre les quals, esclar, les de Jean Grenier, Herbert Lottman i, a dalt de tot, la d’Olivier Todd, crec que a hores d’ara encara inigualada. Però què és el que, una vegada més, m’ha atrapat del Camus de Tanase fins a provocar-me, en algun cas, un nus a la gola? No pas les incerteses del Camus intel·lectual sempre insatisfet del que sorgia de la seva ploma, l’algerià fill d’una mare callada i analfabeta que diu estimar com cap altra persona del món, el lluitador que emergeix de la pobresa més absoluta finsalcimdel’èxitpersonalenfrontat a dretes i esquerres, víctima d’una llegendària i tòxica polèmica amb Sartre que qüestiona severament la seva integritat ètica. Res que no sabés.

Però d’una manera natural i diria que elegant, delicada, Virgil Tanase va ressaltant –aquesta és la meva impressió– els traços de l’home Camus, del ciutadà que acusa els menyspreus de les elits parisenques, una ciutat que se li fa irrespirable i l’empeny a buscar la llum i l’autenticitat de les terres del migjorn, assetjat fins gairebé la mort per l’Algèria en guerra que repudia les seves propostes de justícia, incapaç d’estimar o ser fidel a una sola dona, de vèncer la culpa i sentirse algun cop en pau amb si mateix.

En definitiva, sembla haver crescut davant meu, per damunt de la seva irreprotxable fama d’autor situat enllà del desgast del temps, la figura d’un home profundament infeliç, dramàticament sol i rosegat per la infelicitat –va donar-li voltes al suïcidi– que als seus quaranta-set anys no sabia com fer-s’ho per sobreviure a la nàusea i al dolor que l’escanyaven. La seva història em continua semblant esgarrifosa. Què hauria passat si el 1960 no es produeix el fatal accident de cotxe tornant del seu refugi de Lourmarin? La figura moderna de Camus creix i creix, revela nous matisos:nodeixad’impressionar.