La voluntat de creure

L’argentí José Sebreli ofereix un torbador panorama de les religions i planteja el mandat populista del papa Francesc com a símptoma del procés de debilitament de l’Església catòlica i l’immobilisme de la cúria romana Una bona part de la gent que creu en Déu sota diferents expressions religioses, des del cristianisme fins a l’hinduisme, desenvolupa un procés que s’inicia en néixer en el si d’una religió, per entrar després en un estat de desil·lusió i distanciament de la fe en què un s’ha desenvolupat i finalment tornar a ella en constatar que conté més veritat que falsedat després de les mentides que la pròpia religió promou per a la seva supervivència. Les persones que han experimentat aquest cicle han orientat els seus dubtes en dos aspectes fonamentals en tota crisi religiosa o de fe: per una part, descobrir l’ambigüitat, les mentides i els errors de les institucions que l’han de projectar i defensar i, per l’altra, haver arribat a la certesa que Déu no existeix (ateisme) o que hi ha el dubte sobre la seva existència (agnosticisme).

L’escriptor argentí Juan José Sebreli (Buenos Aires, 1930) en el seu assaig Dios en el laberinto ens ofereix un torbador panorama de les religions, a les quals descriu com uns llocs on és més fàcil trobar mentides que veritats mentre observa totes les seves contradiccions sota una mirada crítica.

El debilitament de l’Església

L’obra neix de la constatació que cap religió no pot aguantar una anàlisi rigorosa des del punt de vista històric, científic o filosòfic. Aquesta severa visió descobreix el desviat comportament d’aquells que es proclamen guardians de la fe i dels seus recursos espirituals. La visió de Sebreli sobre les religions ens porta a advertir que són producte de llegendes, mites, interessos, confusions i el resultat d’una necessitat de creure en alguna cosa, encara que sigui en Déu. Aquesta duresa crítica no s’ha de confondre amb un pamflet; es tracta d’una obra que vol combatre la ignorància i l’excessiva importància que es dona moltes vegades a les religions com a revulsiu per no afrontar els problemes de la vida. El seu assaig no resol el misteri de l’existència de Déu; de fet, el seu autor es manifesta agnòstic, però assenyala a l’espectador que són els mateixos homes els que han construït un complex laberint que dificulta arribar a Déu.

La part del llibre més controvertida fa referència a l’evolució negativa que ha viscut l’Església catòlica en passar del rigor i la solidesa intel·lectual amb què denunciava el populisme imperant en la societat de Benet XVI, a l’avantatgista i esmunyedís papa Francesc. La crítica parteix d’establir que el mandat populista del papa Francesc és símptoma d’un procés de debilitament del catolicisme com a institució capaç de mantenir integrat els creients en el seu si.

Es podria dir que la biografia que traça Sebreli és tot el contrari a una vida de sants, una ageografia. La tesi que planteja és que la renúncia del papa Benet XVI és conseqüència del convenciment que no pot, no sap i li impedeixen modificar la institució de l’Església. La sortida decidida a favor de Bergoglio és la resposta per impulsar el canvi encara que sigui un canvi lampedusià, “canviar-ho tot