El treball que em va marcar

“Una de les experiències que més m’ha marcat en la vida és anterior a Harry Potter, tot i que va influir molt en el que després vaig escriure en aquells llibres. La revelació es va produir en un dels meus primers llocs de treball. Encara que en els descansos que tenia per dinar m’escapava i me n’anava a escriure històries, quan tenia vint-i-pocs anys pagava el lloguer amb un treball al departament d’investigacions africanes de la seu d’Amnistia Internacional a Londres.

A la meva petita oficina, llegia cartes escrites a tot drap i tretes clandestinament de països amb règims totalitaris per homes i dones que s’arriscaven a penes de presó per informar el món exterior del que els estava succeint. Veia fotografies de persones que havien desaparegut sense deixar rastre; els seus familiars i amics, desesperats, les enviaven a Amnistia Internacional. Llegia testimonis de víctimes de tortures i veia fotografiesdelesseveslesions.Obria informes escrits a mà per testimonis oculars de judicis sumaris i execucions, de violacions i segrestos.

Molts dels meus companys de feina havien estat presoners polítics,

No oblidaré mai una víctima de tortures, un jove africà que devia tenir la meva edat i que va acabar trastornat

persones a les quals havien fet fora de les seves cases o que s’havien vist obligades a fugir i exiliar-se perquè havien tingut la gosadia de criticar els seus governs. Entre les persones que acudien a les nostres oficines, algunes venien a aportar informació i d’altres provaven d’esbrinar què havia passat amb aquells que havien deixat enrere.

No oblidaré mai una víctima de tortures, un jove africà que devia tenir la meva edat i que havia acabat trastornat a causa de tot el que havia patit al seu país natal. Tremolava sense control mentre parlava davant una càmera de vídeo dels actes brutals a què l’havien sotmès. Era un pam més alt que jo i, tot i això, semblava fràgil com un nen. Vaig haver d’acompanyar-lo després a l’estació del metro, i aquell home a qui havien destrossat la vida de la manera més cruel em va estrènyer la mà amb summa cortesia i em va desitjar felicitat per al futur.

I mentre visqui, sempre recordaré que anava per un passadís solitari i de sobte vaig sentir, darrere d’una porta, un crit de dolor i espant com mai he tornat a sentir. Es va obrir la porta, i la investigadora va treure el cap i em va dir que corregués a preparar-li una beguda calenta al jove que estava assegut amb ella. Acabava de donar-li la notícia que, com a represàlia per haver denunciat el règim del seu país, havien detingut i executat la seva mare.

Jo aleshores tenia poc més de vint anys i aquella feina em recordava, cada dia, la increïble sort que tenia de viure en un país amb un govern elegit de forma democràtica, on tots els ciutadans tenen dret a repre- sentació legal i a un judici públic.

Tots els dies veia noves mostres del dolor que l’ésser humà és capaç de causar als seus semblants per aconseguir o conservar el poder. Vaig començar a tenir malsons, literalment, sobre les coses que veia, sentia i llegia.

I, tanmateix, a Amnistia Internacional també vaig aprendre més que en cap altre lloc sobre la bondat humana.

Amnistia mobilitza milers de persones que no han estat torturades mai ni empresonades per les seves creences i que actuen en nom d’altres que sí que ho han estat. El poder de l’empatia humana impulsa l’acció col·lectiva i, d’aquesta manera, salva vides i allibera presoners. Multitud de persones normals i corrents, que tenen garantits el benestar i la seguretat, s’uneixen per salvar-ne d’altres a les quals ni tan sols coneixen ni coneixeran mai. La meva modesta participació en aquell procés va ser la lliçó més gran d’humilitat i una de les experiències més inspiradores delamevavida”.