A ‘La Cosa’ la zona X és l’Antàrtida, un territori on s’ha descobert una criatura extraterrestre capaç d’imitar qualsevol forma orgànica. El mal es converteix en una cosa indistingible.

ciència-ficció. És el cas de La invasió dels ultracossos (Philip Kaufman, 1978) en què també una entitat extraterrestre, que cau oculta entremig d’una fina pluja, es va estenent a gran velocitat per una ciutat de forma invisible i imparable. Una de les seves capacitats és justament la de copiar les seves víctimes, fent que aquestes siguin uns altres però mantenint el mateix aspecte físic. Així, a la pel·lícula de Kaufman, l’invasor tampoc no és una figura concreta, sinó un virus mutant que afecta els humans fins i tot destruint la seva identitat. També podríem esmentar la pel·lícula The Thing (La Cosa, 1982), l’obra mestra de John Carpenter, en què l’entitat extraterrestre és capaç d’imitar qualsevol forma de vida, entre elles, l’home mateix. El mal, en tots dos casos, esdevé irreconeixible, i tothom pot ser l’enemic.

Tot i això, en el cas d’Aniquilación, aquestes mutacions no només afecten els humans, sinó l’ecosistema completament. Una invasió lenta i constant que sembla estar substituint la natura tal com la coneixíem. Els humans formen, així també, part d’aquest joc de combinacions impossibles, de mutacions que són horribles i alhora sublims. De fet, com es diu en un moment de la pel·lícula, the shimmer funciona com un prisma que refracta el material genètic existent en aquella zona costanera, combinant diferents ADN per crear nous éssers. Però al film de Garland, la mutació de les cèl·lules forma noves belleses, i esculpeix un nou món del qual no en sabem res. L’Àrea X és, per tant, un lloc per a l’experimentació, de colors delirants, on la mort i la vida es confonen en una contínua simfonia de mutacions, de vida eterna.

Aniquilación, basada de manera força lliure en l’homònima novel·la de Jeff Vandermeer –més fosca i delirant que el film de Garland– i amb un desenvolupament dels personatges radicalment diferent al de la pel·lícula, aconsegueix unir el pla filosòfic amb el comercial, de manera que l’espectador viu una intensa experiència estètica. Una pel·lícula que, a més, juga intel·ligentment amb algunes de les pors que ens trasbalsen avui dia; terrors que no tenen a veure només amb monstres, sinó amb el terror intangible que provoquen aquells fenòmens dels quals no som capaços d’entendre les causes.

Però, com dèiem anteriorment, Aniquilación dedica sobretot un considerable espai a reflexionar sobre el tema del doble, concretament a través dels seus protagonistes, la Lena i el seu marit, un militar que va aconseguir ser el primer expedicionari a tornar viu de l’Àrea X, un lloc on aparentment s’hi entra però del qual en teoria no se surt. La parella dubtarà, així, sobre qui són ells realment, si la còpia que l’Àrea X ha creat, o els originals. Al mateix temps, Garlard, portant més lluny aquest tema de la duplicació, reprèn idees del seu anterior film, Ex machina (2015), en què un enginyer és superat per la seva pròpia creació, un robot tot intel·ligència artificial, que veurà en l’ésser humà –com passa amb l’entitat extraterrestre a Aniquilación– una criatura patètica i imperfecta, inferior en l’escala evolutiva. La creació és, per tant, superior a l’original.

Tanmateix, al darrere de totes aquestes complexes qüestions, la pel·lícula de Garland també tracta, de forma subtil i molt suggeridora, sobre el tema del matrimoni, convertint l’Àrea X en una mena de fantàstica travessia que marit i muller han de recórrer per retornar finalment sent uns altres i renovant d’aquesta manera el seu amor.

La pregunta, o l’enigma que resta al final de la pel·lícula, és: qui són ells ara realment?

Les científiques perdran el control i dubtaran sobre qui és l’enemic, si l’entitat extraterrestre o elles mateixes

La zona X del film és un espai en mutació constant, sense lleis fixes, que sembla jugar amb el trencaclosques genètic que troba al seu pas