La Vanguardia (Català) - Culturas
Connexions de dos Nobel de Literatura al Liceu
Fa una dècada, Bob Dylan va prometre deixar les gires i només fer concerts aïllats. Però l’últim trobador de la carretera no va poder o no va voler complir la seva promesa: estava en ple Neverending Tour quan el comitè Nobel li va concedir el seu guardó de Literatura l’octubre del 2016. Seguint amb aquella gira eterna, Dylan pujarà a l’escenari del Gran Teatre del Liceu el 30 i 31 de març.
Fa quatre dècades, Dario Fo havia promès deixar d’actuar per a públics massius i dirigir espectacles per a rics i tibats quan la televisió pública va cancel·lar el seu xou per pressions polítiques i religioses. Va fundar la cooperativa La Comuna amb la seva esposa i parella artística Franca Rame i es va llançar als carrers i places. Però una dècada més tard, va tornar a l’òpera per escenificar sobretot obres del seu ídol, Gioacchino Rossini. I així, l’1 de juliol del 2005, Dario Fo pujava a l’escenari de Gran Teatre del Liceu per saludar com a director d’escena l’estrena d’una joia perduda de Rossini, La gazzetta ,iel va rebre una onada d’aplaudiments i aclamacions. El DVD d’aquella representació és encara una de les fites del Liceu.
Aquest mes, quan canti Dylan, el Liceu barceloní haurà allotjat els dos Nobel de Literatura més estranys i discutits de la història. És una bona ocasió per trobar les similituds i coincidències entre dos creadors que a primera vista no tenen res en comú.
Bob Dylan va anar sempre dues passesperdavantdelsaltresmúsicsi poetes de la seva generació. En els primers cinc anys de la seva carrera, fa mig segle, va revolucionar la poesia i la música dels Estats Units començant amb un rescat creatiu del folk de protesta i el blues de Woody Guthrie, amb llargs relats recitats o murmurats que abeuren en el millor de la lírica beat, i acabant aquell lustre amb un cop de porta a la cançó de missatge i la seva reinvenció com a rocker elèctric i àcid. Els últims anys, Dylan se’ls ha passat mirant cap enrere, cap al repertori dels crooners, com Frank Sinatra, i el Gran Cançoner Nord-Americà an- terior a l’època de la fusió de folk, rock i compromís social que ell mateix va definir als anys seixanta.
Sí, és aquell impresentable que no atenia el telèfon del pacient comitè Nobel, però també és el gran geni musical de l’últim mig segle, que es mereix el premi més prestigiós de les lletres i que va llegar a la memòria emotiva de les darreres dècades un centenar llarg de grans cançons, que va destrossant per mig món amb el seu posat rabiosament displicent i la seva veu de paper de vidre.
Joglars
Als anys seixanta, quan Dylan començava a actuar en bars de Nova York i de Chicago, Dario Fo renovava el gènere de la joglaresca popular italiana armat amb una barreja fascinant d’àmplia cultura clàssica, ull precís per comprendre els problemes, errors morals i crims de la societat actual, gran sentit còmic com a actor i director i una veu poètica única per denunciar i emocionar alhora. L’aparició estel·lar de Fo a l’escenari del Liceu fa tretze anys mostra les arestes d’un geni inimitable. En el seu rescat d’una òpera de l’època central de Rossini (La gazzetta va entre els seus dos èxits més perdurables, El barber de Sevilla i La ventafocs), Fo va aportar saviesa musical i teatral per donar profunditat, actualitat, comicitat i sorpresa a la història rossiniana d’un pare de províncies que viatja a París a col·locar la seva filla i publicita les seves virtuts al diari de la ciutat.
Com a director, Dario Fo va conservar la mirada a la vegada mordaç i compassiva envers les mancances humanes del millor Rossini, i va aportar el seu toc precís estenent
Aquest mes, quan canti Dylan, el Liceu barceloní haurà allotjat els dos Nobel de Literatura més estranys i discutits de la seva història