El cinema juga a tennis

Juny del 1982, pista central de Roland Garros. Al seus gairebé trenta anys, l’argentí Guillermo Vilas, llegenda viva del tennis, es disposa a disputar la seva quarta final del cèlebre torneig parisenc. Ve de guanyar a Montecarlo, està competint a un gran nivell i és el clar favorit contra un tal Matts Wilander, un desconegut suec de només disset anys. Vilas aconsegueix el primer set per 6-1, oferint una lliçó magistral. Tot transcorre segons el previst fins que, ja en el segon set, Wilander comença a acostumar-se a la potència dels cops del seu oponent i a retornarlos cada vegada amb més solidesa. El partit, agònic, es prolonga més enllà de les quatre hores i mitja, entre extenuants i llarguíssims intercanvis i sota una calor sufocant que fa especial efecte en l’astre argentí, els cops del qual es van tornant més curts i assequibles. Wilander acaba guanyant en quatre televisives dels grans tornejos sets, en una victòria d’alt valor tennístics han continuat evolucionant, simbòlic pel que té de relleu generacional han assolit una considerable i d’irrupció de l’inesperat. sofisticació i han engendrat una Durant la transmissió televisiva, sintaxi particular, endinsant-se en l’acurada realització efectua brillants el vessant (melo)dramàtic que té associacions d’imatges que aquest esport. Així, el seguiment reforcen el seu sentit i la seva intensitat del joc s’alterna a la pantalla amb emocional, com aquelles repeticions alentides de l’esforç sobreimpressions del rostre d’Ion en els cops o del ritual del servei, La seva plàstica i el seu aspecte psicològic fan del tennis un esport amb enorme potencial narratiu: un bon partit és una magnífica pel·lícula de suspens Tiriac –aleshores entrenador i mànager de Vilas– sobre la imatge del seu exhaust jugador, com si l’esperit de l’entrenador intentés infondre al tennista argentí unes forces que ja no té, que se li escapen a cada punt, com se li escapava l’opció de guanyar el seu últim gran títol.

Amb els anys, les retransmissions amb les imatges del box on familiars i entrenadors pateixen o animen, amb les mirades extraviades dels jugadors en els descansos a la recerca de la necessària concentració, amb la suor regalimant per la cara dels contendents o amb la incertesa suscitada arran d’una petició d’ull de falcó... Tot això ve a conformar una mena de dramatúrgia, capaç d’atreure l’atenció de milions d’espectadors a escala planetària. El cert és que la retransmissió d’un bon partit de tennis, renyit i transcendent, és una de les millors pel·lícules de suspens possible, amb l’afegit d’una durada incerta i l’al·licient que l’espectador no descobrirà fins al desenllaç si el seu heroi o malvat favorit guanyen o perden.

Sempre hem estat persuadits que aquest component dramàtic i d’intriga del tennis, unit a la seva plàstica i al seu aspecte psicològic –l’autoconfiança del tennista té relació directa amb els seus resultats–, fan d’aquest un esport amb un enorme potencial narratiu. Igual que la famosa solitud del corredor de fons, el tennista es veu confrontat als seus propis fantasmes, a un joc estratègic en el qual és impossible amagar-se i en què el pla físic i la tècnica importen tant com la capacitat mental per saber partir de zero amb cada nou punt en disputa: si es colpeja amb convicció, les possibilitats d’èxit creixen; si es fa amb por, el més probable és l’error. L’esmentat potencial introspectiu amb prou feines ha estat explotat pel cinema, sovint tímid a l’hora de filmar el tennis. Són innombrables els exemples de seqüències en les quals els actors que se suposa que estan disputant un partit són filmats en un prudent pla mitjà, amb freqüència breu perquè gairebé no es pugui distingir la seva escassa destresa amb la raqueta, mentre l’espectador intueix que la