Cops creuats

Des dels seus orígens el tennis ha capturat la inspiració dels escriptors i el seu enginy ha convertit aquest joc en un art que va més lluny de l’àmbit purament esportiu. Imagineu-vos un campionat en el qual competeixin els qui millor han escrit sobre el tennis al llarg de la història. No és gens forassenyat. Parlem d’un joc seguit per milions d’aficionats a tot el món, que té els seus orígens en l’edat mitjana i ha estat practicat per grans novel·listes, dramaturgs i poetes.

La idea d’aquest singular Grand Slam literari va ser formulada per l’escriptor, periodista i músic de hip-hop Touré Neblett (Boston, 1971) en un article titulat Tennis by the book publicat el 2011 a The New York Times. Touré va proposar d’anomenar Intertemporal Tennis Writers Classic el campionat en què competeixen els escriptors que millor han parlat sobre l’esport que compta els punts amb un sistema basat en la numeració dels antics babilonis. En aquest torneig literari el drive és el vocabulari, el revés és la mà per al detall, l’habilitat és la capacitat de convertir les paraules en poesia i el ritme és la volea, l’ús de metàfores és l’esmaixada i el coneixement profund de l’esport és el primer servei.

En la semifinal del campionat, segons Touré, hi hauria Vladimir Nabokov, Martin Amis, John McPhee (autor de Los niveles del juego, un llibre que converteix el relat complet d’un partit entre dos tennistes dels seixanta, Arthur Ashe i Clark Graebner, en una radiografia de les diferències socials i racials dels Estats Units de l’època) i David Foster Wallace. I el guanyador del torneig dels escriptors de raqueta és aquest últim, a qui l’autor de Tennis by the book compara amb Roger Federer, aquell tennista que té enamorats els aficionats de tot el món i per a qui, com Dorian Gray, sembla que no passi el temps.

Però el campionat intemporal de grans mestres dissenyat per Touré sembla una broma infinita per l’absència del número u indiscutible de la república de les lletres: William Shakespeare, a qui ni tan sols se li dona opció a competir. Sis de les seves peces teatrals contenen mencions al joc. L’al·lusió més famosa pertany a Enric V, en la qual el desafortunat obsequi d’un barril ple de boles de tennis per part del delfí de França al rei d’Anglaterra desencadena les hostilitats entre els dos països. Més curiosa és la imatge