La Vanguardia (Català) - Culturas
El mirall de tinta
A la novel·la Los otros son más felices (Destino, 2011) salten espurnes entre dues cultures, la d’una noia d’un poble de la Manxa, i la dels seus parents llunyans que coneix un estiu del 1971: és difícil oblidar aquells catalans amb casa a la Costa Brava. La novel·la és molt bona i conté escenes triomfals, que desmenteixen que les militants i estudioses feministes com Laura Freixas (Barcelona, 1958) no tenen sentit de l’humor: la irrupció de la família política –anglesos en xancletes i un cadell que ho destrossa tot– és pura alegria i rauxa.
Sense afirmar que aquesta és la seva família, sí que és segur que aquesta novel·la va ser una de les formes de l’escriptora Laura Freixas, filla de castellana i de burgès català, de planar per sobre d’aquesta vida prosaica. “Quin dia més prosaic he tingut avui”, es lamenta el seu pare; magnífic personatge que es revela en les seves diferents i successives facetes (una d’elles amb un toc sinistre, com bé diu la psi –la psicoanalista– d’aquestes pàgines).
Sens dubte, aquests diaris –gènere del qual ella és estudiosa i especialista; veure el Cultura/s del 28/I/2017 permet que la seva obra s’expandeixi en ventall. Tant l’anterior Una vida subterránea (diario 1991-1994) i ara aquest altre estan carregats de valuós material, revelen molt, des de l’àmbit íntim, domèstic, al social. Són molt bons. Els principals personatges –així se’ls va construint en la ment lectora–, la mare, altres autors (alguns de velats amb pseudònim), amigues i amics, el marit, l’arribada de la nena... Tot compta i compon aquesta “meditación sobre la vida”. Freixas llegeix atentament (i de vegades amb estupefacció) els diaris de Rosa Chacel (“una inteligencia desbocada, cimarrona, intuitiva y vestida con harapos”) i els d’Andrés Trapiello. I escriu sobre els seus dubtes i tribulacions amb importants editors que, vint anys després, són llums d’una galàxia fugitiva.
Les coses Déu n’hi do com han canviat. Segur, escriu l’autora per donar-se ànims, que Carmen Martín Gaite va haver de vèncer resistències, que va ser deixada de banda per “cursi”. El 1996 un senyor es refereix a la