Assemblea de Montserrat (i III)

L’Assemblea de Montserrat, la tancada, va ser un gran triomf de l’antifranquisme i un exemple de cohabitació i unitat política. A més d’un gran èxit en convocar el grup més dens i representatiu de la cultura. “Professionals de la cultura”, una definició que va tenir recorregut. El sector d’intel·lectuals i artistes considerat conflictiu, individualista i amb posicions personals enfrontades va fer un esforç i va coajudar a crear un clima de treball i de coincidència reivindicativa que sens dubte es va reflectir en la fluïda redacció del manifest. Les aportacions de Montserrat Roig, Romà Gubern i del cineasta anarco Nunes van ser de les més dures del sector. Terenci, excitadíssim durant tota la tancada –no suportava els polítics–, va aconseguir parlar amb Alberti, que li va dictar un poema, més o menys: “6 penas de muerte, 6 clavos en el ataúd de Franco”.

Arribaven adhesions. Reacció internacional. Le Monde publicaria el manifest íntegre. En les estones de distensió un cartell irrepetible: Raimon, Serrat, Motta, Pi de la Serra. Em vaig perdre alguna actuació perquè van tenir la imprudència d’adjudicar-me un torn de guàrdia rere la porta principal permanentment oberta. Veia els guàrdies civils armats i amb gossos passejant per l’esplanada. Una imatge fosca, de cinema antic. “Si venen què faig?” “Empeny la porta perquè no entrin”. Encara m’avergonyeixo de com vaig abandonar aquella guàrdia. Entrant el crepuscle la policia il·luminava l’edifici. Nit insomne. Udols i motors; poques veus. Sabíem que al setge policial l’anomenaven “mano de pintura”. De les negociacions, primer amb el governador civil Pelayo Ros i després amb el ministre Garicano Goñi amb Dom Cassià Just, anava informant als tancats el subtilíssim monjo Marc Taxonera. El ministre condicionava les represàlies a la no-publicació de cap panfleto. Els ànims s’impacientaven i la situació era incòmoda entre els partidaris d’abandonar la tancada, prèvia publicació del manifest, i el sector polític més dur, que es decantava per crear una situació de força; perillosíssima des de tots els punts de vista. A més ja havia transcendit el que els polítics amagaven: faltaven queviures i tabac. El bloqueig del monestir havia interromput les comunicacions telefòniques i les terrestres. Em vaig apuntar amb els cantautors a un últim rescat de cafè. Vam assaltar uns armaris metàl·lics enormes que contenien grans cafeteres bullint, potser Serrat recordi com cremaven. Bohigas, veu dels arquitectes estrella que encara quedaven –algun va desaparèixer–, i un petit grup, discrepava de Xavier Folch que afirmava que els objectius s’havien complert i que no es podien imposar més exigències als artistes. Es començava a parlar de manipulació, agents dobles, estratègies no confessades… El 14 de desembre, en caure la tarda, va finalitzar la tancada.

Temps en què artistes i intel·lectuals exercien de polítics en la interinitat. La plàstica, la poesia i la cançó tenien una argumentació social i reivindicativa. La censura causava estralls. Era el principi del final d’un elitisme cultural fructífer, ideològicament avançat; inundat de modernitat, però terriblement classista. Recordar la històrica tancada ens pot servir per sacsejar la memòria i reflexionar sobre el paper de l’artista, el seu compromís i la seva condició de ciutadà més o menys influent. A Montserrat l’aparent cohesió del món de la cultura va ser fonamental. El que la dictadura va unir, ho ha separat la democràcia? Viure per veure. JOAN-PERE VILADECANS

ARXIU Cassià Just