Don Horacio

“Em molesten i em dolen els extremismes, perquè la meva vida l’he lliurada sobretot a lluitar contra el caïnisme”. Són paraules d’Horacio Saénz Guerrero, director de La Vanguardia entre el 1969 i el 1982, quan va rebre el premi Príncep d’Astúries de Comunicació 1988.

Horacio Sáenz Guerrero, don Horacio, va ser tota una institució de la premsa i de la societat catalana, encara que el seu treball ha estat potser menys reconegut que el d’altres professionals que van exercir el mateix càrrec. Ara, la seva figura retorna de la mà de Joaquín Luna i el seu llibre Quina tropa! (que comenta Llàtzer Moix en aquest mateix número del Cultura/s) i de Vladimir de Semir, que també publica un llibre de records (De la linotipia al ordenador, UOC). Sáenz Guerrero va promocionar els dos periodistes : a Luna donant-li la seva primera oportunitat professional, a De Semir incorporant-lo a la secció de Política i posant-lo al capdavant del procés d’informatització.

Sáenz Guerrero va tenir en el seu historial un enorme encert: pilotar l’evolució de La Vanguardia des de l’época franquista a la democràcia, en bona entesa amb la propietat encarnada per Carlos Godó i Javier Godó, apostant per les llibertats, sense que el diari perdés força com els va passar a d’altres, i al contrari, conservant la influència en temps molt agitats. Propietaris i director van eliminar sense traumes l’adjectiu “española” que el franquisme havia afegit al títol històric del diari. Liberal i caut, Sáenz Guerrero va potenciar la redacció, va mantenir l’equilibri informatiu i va fitxar articulistes incòmodes per al franquisme (Aranguren, Marías, Tàpies), alhora que connectava amb el catalanisme incorporant Porcel i Fuster.

Jo el coneixia des de petit perquè havia estat molt amic del meu oncle Pipe a La Vanguardia dels anys quaranta. Tot i així, m’inspirava un respecte enorme. Sáenz Guerrero va ser un pare molt tardà, complerts ja els setanta. Un dia, devia ser cap al 1997 o el 1998, jo duia les meves filles als cavallets del Caspolino de Gal·la Placídia i vaig veure que al meu costat s’asseia don Horacio vigilant la seva. “Els cavallets sempre m’han semblat un espectacle fascinant”, em va comentar sense immutar-se aquella llegenda del periodisme espanyol.