La Vanguardia (Català) - Culturas
Com es fa una llegenda
Si en un moment determinat ens va rejovenir l’arribada dels joves narradors llatinoamericans aliens al boom, ara resulta altament gratificant la presència cada vegada més nombrosa d’escriptores llatinoamericanes i espanyoles en què domina la llibertat creadora i l’absència de pudor a l’hora de parlar de la vida sexual. Mariana Enríquez (Buenos Aires, 1973) ha arribat a nosaltres de forma imparable. Els llibres de relats Los peligros de fumar en la cama (2009) i Las cosas que perdimos en el fuego (2016) van merèixer elogis unànimes. Potser no seran tan unànimes per a la seva novel·la Éste es el mar, perquè no és fàcil familiaritzar-se amb els personatges ni trobar la valuosa i imprescindible relació entre el simbòlic i el real. Trobada la clau, la lectura resulta apassionant. El món del rock no és vist tant des del punt de vista musical com de l’humà: com es fa una Llegenda. El camí més eficaç és la tràgica i prematura mort d’estrelles del rock com John Lennon, Jim Morrison, Kurt Cobain, Brian Jones, Elvis Presley i tants d’altres. A Éste es el mar, ho serà James Evans, cantant de Fallen. Les encarregades de crear les Llegendes pertanyen a les Lluminoses, el territori de les quals era només el dels nois i el de la música. Per aconseguir-ho, han d’aprendre a ser humanes i fingir que pateixen i senten. Tenen el suport de l’Ei- xam, que, veritables groupies, també s’esgarrapaven la cara i estimaven amb bogeria, però no eren humanes. I amb elles, els fans, que cal cuidar perquè ells són els que contribuiran al naixement de les Estrelles.
La Lluminosa encarregada de crear la Llegenda d’Evans és l’Helena, que havia estat la millor de l’Eixam i que es convertirà en l’assistent personal del músic. Les noies volen veure’l malalt i mort, l’única manera de convertir-lo en un mite. Cada nit li empitjora l’asma, però la relació entre tots dos es va estrenyent i la novel·la es va enriquint en aquell enfrontament de l’inhumà del camí de la fama i l’humà de l’atracció. Es van succeint escenes, unes de dramàtiques, altres de meravelloses, en el que és alhora un desacord entre invenció i realitat. Visitem la Casa de les Nines de Xochimilco, a Mèxic, que ens porta a l’estranya aventura que el músic va experimentar amb l’arbre de les nines del veí. Impacten les pàgines dedicades a la seva mare borratxa i cocaïnòmana i és d’una enorme dolçor l’escena de l’Helena cantant, inspirant el James i contribuint així a una fama que significa que ja està preparat per a la mort, aquí shakespearianament impulsada per l’amor.
A aquesta audaç novel·la hi afegim la peculiar biografia de Silvina Ocampo. La hermana menor. Un retrato de Silvina Ocampo. Enríquez, que prèviament havia publicat Alguien camina sobre tu tumba. Mis viajes a cementerios (2013) –inevitable pensar en els passejos de Jorge Carrión– sap barrejar la rigorosa investigació amb els dots de narradora. Cal dir que juga amb avantatge, perquè la vida i l’obra de Silvina són apassionants, com ho és l’ambient en el qual va viure i la relació amb la seva poderosa germana Victoria, que tant em recorda a Carme Balcells (“Victoria ofrecía amistad y protección a cambio de acatamiento”), amb Borges i amb qui seria el seu marit, el fervorós amant de l’amor Adolfo Bioy Casares. A les anècdotes, que moltes vegades voregen l’escàndol, s’afegeixen les valuoses observacions sobre els poderosíssims llibres de contes de Silvina, “dels més extrems de la literatura argentina”.
Les noies volen veure el cantant de Fallen malalt i mort, l’única manera de convertir-lo en un mite