La Vanguardia (Català) - Culturas
Nusos ala pell
Tots hi tenim cicatrius, a la pell, nusos que costen de dir però que encara costen més d’amagar. Fem l’impossible per dissimular les nostres imperfeccions, els desequilibris; creiem que si algú els percep serem jutjats amb crueltat. Aquesta és la por que té arrapada al cos la protagonista del darrer llibre de Muriel Villanueva (València, 1976), guanyadora del premi Carlemany per al Foment de la Lectura i autora de més d’una quinzena de novel·les, d’entre les quals destaquen les recents Nines i El parèntesi esquerre.
Rut Sense Hac parteix d’un testimoni real: el d’una dona de carn i ossos que va patir un càncer agressiu quan era petita i a qui van haver d’extirpar un ronyó. Villanueva ha sabut palpar amb molta delicadesa les cicatrius d’aquesta dona i traslladar-les a la pell de la seva Rut, una noia de setze anys que es fa dir Rut Sense Hac, com si advertís que li falta alguna cosa, però sense dir-la.
Va passar quan tenia cinc anys. Aquell dia, quan l’ascensor es va aturar amb un sotrac a la quarta planta de l’hospital, va saber que alguna cosa no anava bé. Vindrien anys d’amagar les cicatrius del ventre i la cintura desigual; vindrien també l’angoixa d’estar a la corda fluixa i la por de no saber si algun dia el maleït càncer rebrotaria de nou.
Aquesta novel·la, més enllà de la trama argumental, senzilla i potser fins i tot previsible, però que flueix com l’aigua fins al final, s’atura en racons de neguit, d’interrogants, i en la intimitat de diversos joves que, com la Rut, també van haver d’assumir cicatrius doloroses.
No és fàcil acceptar un cos ferit que viu al límit de la descoberta. Hi ha nusos que es repeteixen, que van ressonant sempre; nusos que no volen veure la llum, que costen massa de dir, però quan es diuen, quan es diuen a les persones adequades, es desfan del tot.