En una redacció apartada i apàtica

Deia Blaise Cendrars que l’exercici del periodisme et pot dur a qualsevol lloc, sempre que l’abandonis a temps. Entre els que el van practicar i després el van abandonar per abraçar la carrera literària abunda la visió crítica de la professió, plasmada en novel·les humorístiques que recreen episodis viscuts a la redacció o sobre el terreny. Per exemple, Scoop (1938) –publicada en castellà com Primicia (1966) per Aguilar i com ¡Noticia bomba! (1985) per Anagrama–, on Evelyn Waugh va aconseguir el cim d’aquest subgènere de l’humor anglès tot explicant la història de William Boot, un jove periodista que escriu sobre temes agrícoles però és confós amb un corresponsal de guerra i enviat a cobrir una revolta africana.

El tracte que rep Boot de Waugh no és gaire caritatiu. L’afiladíssima ploma de l’autor de Retorn a Brideshead retrata immisericordiós les seves mancances. Tampoc no era gaire elevada la idea de Waugh sobre el periodisme o els seus lectors. “Les notícies –llegim a Scoop– són allò que vol llegir algú a qui res no li importa gaire”.

Aquesta visió crítica del periodisme, de determinat periodisme, preval també a Al final de la mañana (2018), traducció al castellà de Towards the end of the morning (1967), una novel·la escrita per Michael Frayn i inspirada en el seu pas per The Guardian i The Observer en els anys seixanta del segle passat. Frayn, dramaturg d’èxit al Regne Unit, centra la mirada en el racó més apartat i apàtic de la redacció, on un vell periodista pot morir amb el cap enfonsat entre els papers de l’escriptori i els seus companys pensaran que continua dormisquejant.

Els protagonistes d’aquesta novel·la són en John i en Bob, un periodista d’un cervell relatiu i un subaltern una mica més dotat, però igualment perdut en el laberint vital. Els dies se’ls en van en tasques subalternes i llargues estades al pub, del qual indefectiblement tornen a l’oficina entorpits per la ingesta liberal de cerveses i whisky. Fins que en John –incomprensiblement– és cridat a participar en un debat televisiu i sembla que la seva existència canviarà.

Frayn escriu amb facilitat i a les seves pàgines no hi falten la reflexió ni l’anàlisi social. Però les seves criatures generen escassa empatia. Si Henry Wilt, el cèlebre personatge de Tom Sharpe, combina la seva insatisfactòria posició en la societat amb certa malícia i una de vegades absurda, però efectiva, capacitat de reacció, John Dyson, el protagonista de Frayn, és una barreja d’estufament, inseguretat i irrellevància que dificulta la connexió amb el lector. Per dir-ho en les seves pròpies paraules: “Soc un fracàs, una taca insignificant de vacuïtat humana trepitjada amb indiferència per tot el que passa”. Les peripècies d’en John i els seus col·legues són, doncs, grises, flirtegen amb la misèria existencial. Potser reflecteixenunaèpocaquerealmentvaexistir i ho fan amb certa profunditat. Però els seus perfils poden semblar avui anacrònics i amb un dèficit de tracció lectora.