Lorenzo Lotto: renéixer en els retrats

És, o se’l considera, el primer retratista modern, però no ha estat fins a temps moderns, és a dir, finals del XIX-principis del segle passat, quan el seu nom va ser rescatat després d’un semioblit de segles que diu molt de la inutilitat de la vanitat humana. Lorenzo Lotto (Venècia, c. 1480-Loreto, 1556/7) va triomfar en vida però tampoc tant; es reconeixia el seu valor i va rebre nombrosos encàrrecs, però la seva fama va anar per barris o més aviat per zones o ciutats: a Bèrgam va tenir molt bona acollida, però a Roma va haver de veure com les seves pintures als apartaments papals eren destruïdes perquè Rafael, més del gust de Juli II, les substituís. Hi pot haver una cosa pitjor per a un artista? Potser sí, que les seves pròpies obres siguin atribuïdes a d’altres, i això és exactament el que li va passar.

N’hi ha prou amb llegir la documentació sobre els seus retrats en la magnífica exposició que li dedica el Museu del Prado –en col·laboració amb la National Gallery de Londres, on es podrà veure la mostra a la tardor– per adonar-se de fins a quin punt va ser ignorat des de no gaire després de la seva mort. Un bon nombre d’aquests quadres són atribuïts a Palma el Vell, Veronese, Giorgione o Hans Holbein el Jove (entre ells el seu Retrat de jove, c. 1498-1500, el més antic dels que han arribat fins a nosaltres, un jove gairebé adolescent