La Vanguardia (Català) - Culturas
Viatge a la Font d’en Fargues
Avui sobrevalorem les experiències vitals. Arriba l’estiu i tots hem de viatjar ben lluny per explicar-ho. Abans un esperava tornar a casa i ensenyar les fotografies o passar les diapositives als amics i familiars en sessions interminables a l’hora de la migdiada. Ara envies el que veus sense la demora del temps per explicar que ets únic: l’ego projectat per les xarxes socials a l’instant. I de vegades no ens adonem que el viatge és molt a prop, que el descobriment, sense saberho, el tenim al costat de casa, que no fa falta recórrer barris atrotinats de Saigon o visitar el Museu de la Casa Negra a Chiang Rai, quan no coneixes els barris de la teva ciutat i des que eres nen no has tornat a posar els peus al MNAC.
Un diumenge vaig agafar el cotxe i, per atzar, vaig arribar a la Font d’en Fargues. A prop del passeig Maragall, al sud d’Horta i al nord del Turó de la Rovira s’alça un barri de pendents costeruts i un aire somnolent que s’aixeca sobre les hectàrees que a finals del XIX van ser heretades per Montserrat de Casanovas Fernández de Landa, filla única d’una família d’empresaris vinguda a menys. La pubilla no tenia diners, però posseïa terres i juntament amb el seu marit, Pere Fargas (d’aquí el gentilici, avui catalanitzat), va decidir el 1905 urbanitzar aquella zona i transformar-la en una ciutat jardí amb torres que va associar a la Cooperativa de Periodistes. Algunes cases noucentistes creades en les albors del segle XX, amb la secció que dibuixaria un nen, planta ordenada i jardí amb palmera, encara subsisteixen i ens expliquen el que deia William Morris: una casa ha de ser bonica i útil alhora. D’altres han quedat sepultades en nom del progrés en ple desarrollismo de Porcioles amb blocs que superen l’alçària normativa.
Passejo pel barri en un dels primers dies de sol que presagien la felicitat de l’estiu i miro les cases com miro els quadres. En el número 51 del carrer Can Pujolet va viure el poeta Joan Salvat-Papasseit. Hi va passar una temporada el 1922, va anar-hi amb l’esperança que l’aire pur de la muntanya i les aigües famoses de la font li curessin la tuberculosi. Al seu llibre Els nens de la meva escala va escriure: “Oh, com fa de bo! De l’hort de casa s’albira el Montseny. Tant com és clar i quiet el dia, i retallat, el Parc de Catalunya apareix ple de neu!”. Miro al voltant de la casa i m’adono que la seva visió és una evocació literària avui impossible de contrastar perquè els blocs de pisos no em permeten gaudir de les vistes que ell va veure fa un segle. M’hi apropo entre les reixes verdes del portal i veig un gat enorme reposant en una butaca de vímet. Em submergeixo en els seus ulls hipnòtics de mel com els de l’Autoretrat de Dürer a Munic i penso en Salvat-Papasseit que allà va viure i va escriure i va tenir una malaltia que no va poder curar a la Font d’en Fargues i que dos anys després el portaria a la tomba. Un barri nou és com un país desconegut. El bo de viatjar a la teva ciutat és que surt de franc, cansa poc, evites l’exòtic, amb la qual cosa no cal donar la llauna a ningú, i a sobre dorms a casa. ARTUR RAMON