Realitats paral·leles

Hi ha teories de la física que parlen sobre l’existència d’onze dimensions diferents de la realitat. Des de la ciència-ficció també s’ha especulat sobre el tema. L’artista Sofia Hultén (Estocolm, 1972) s’ha nodrit d’aquelles dues fonts per representar la seva pròpia idea de la incertesa que resulta al pensar que –segons ella mateixa comenta– “qualsevol cosa o esdeveniment es pot observar des d’una perspectiva múltiple”. A partir d’objectes trobats al carrer –com matalassos abandonats o peces metàl·liques que li recorden l’entorn de fàbriques metal·lúrgiques on va créixer a Birmingham–, planteja la reflexió “sobre què succeiria si les mateixes coses haguessin succeït en un ordre diferent, alterant la relació de causa i efecte que coneixem”. Amb la pregunta sempre com a punt de partida, les seves obres volen representar les diferents possibilitats d’una mateixa història: “Sempre pensem que una realitat paral·lela seria molt diferent, amb un altre sistema polític o una vida molt diferent, però jo em qüestiono com serien les coses només amb petits canvis, com que el color del meu cabell fos més fosc”. Així, les seves escultures amb objectes quotidians mostren petites alteracions: monedes que cauen sobre una reixeta al terra, d’altres que ho fan sobre l’asfalt encara humit o altres que han quedat cobertes totalment pel ciment. També té peces que recreen amb metalls i objectes de bricolatge els primers patrons amb què es treballava sobre la intel·ligència artificial, amb la qual cosa grans teories es reflecteixen en petites restes de la nostra quotidianitat.

La incertesa o inestabilitat de què parla Sofía Hultén tenen poc a veure amb l’angoixa o la por. En la seva concepció de la pràctica artística l’humor té un paper decisiu: “Vaig créixer sola amb la meva mare a Birmingham, com una estrangera, i les comèdies van ser importants, m’hi identificava i em sentia a casa. Molta gent amb qui vaig créixer i vaig estudiar ha acabat dedicant-se a la comèdia”. Els usos que es poden donar a objectesque,encaraquerebutjats,es troben “en la meitat de la seva vida” de vegades resulten irònics i demostren que el nostre entorn no sempre éstansòlidcompodriasemblar.