Ignacio Martínez de Pisón

“Si això no fos una investigació històrica sinó una novel·la, potser l’argument seria un altre”, afirma Martínez de Pisón mentre busca la pista d’Albert von Filek, “però l’argument és el que és: un estafador demostrat i un altre de probable, les seves vides unides només per l’engany i el fracàs”. El més revelador del cas és que aquest bergant personatge, que només mereix poques línies en un llibre d’història (al capdavall només va aconseguir vendre-li la moto a Franco amb un beuratge que deia que funcionava com a carburant), un Plutarc democràtic té la potencialitat de convertir-lo en un cas que descobreix els signes dels temps. Temps de mentida i misèria.

quatre referents d’aquella època –una infermera, un cardenal, un general, un professor– però també miraria l’obscura, convençut que és on hi batega el cor de la bèstia. Per relatar-ho no servia només el discurs positivista que encadena fets. Calia usar formes narratives desenvolupades abans pels millors novel·listes realistes. S’estava consolidat una nova “escola de Plutarcs”, per dir-ho amb el crític Antonio Marichalar. Strachey i Stefan Zweig transformaren la biografia en un laberint moral construït amb l’instrumental de la literatura.

Novel·lista i biògraf, un dels bestselleristes més llegits pels burgesos ortodoxos de la Barcelona d’entreguerres (i de mitja Europa), ho era André Maurois. Maurois temia el risc d’aquest canvi de paradigma perquè entenia que “la biografia és un gènere literari que frega amb la moral més que cap altre”. Conèixer els actes dels altres, argumentava, condicionava els nostres actes i, per tant, més valdria evitar els tractes amb personatges nocius. “Crec que cal evitar lligar-se per la lectura a personatges perillosos. Aquell que emprèn una biografia, malgrat que ja fos el més amoral dels escriptors, malgrat que li horripilés la paraula moral, proposa, o vulgui o no, una regla de vida basada en exemples individuals”. Què fer, per tant, amb individus que han esdevingut civilment rellevants precisament per la seva actuació pèrfida o per tenir una personalitat decantadament maligna? Cal condemnarlos a l’oblit o intentar comprendre’ls assumint que hi haurà qui pugui descriure aquest laberint moral com una forma de justificació intolerable del mal? Són preguntes que es començarien a respondre al cap de trenta anys.

Mal encarnat

Quan l’any 1959 Truman Capote va llegir una columna amb la informació sobre aquell assassinat al The New York Times, va intuir que en el crim de la família Klutter a un poble perdut de l’estat de Kansas hi trobaria un filó: una mina per entendre la impostura en sordina de l’american way of life que alhora li permetria revolucionar la literatura de no-ficció, on ja despuntava com a retratista genial. Va trucar al director de The New Yorker per oferir-li el reportatge. Al cap de sis anys, In cold blood (A sang freda).

Quan el 1960 es va informar que Adolf Eichmann –un dels actors més rellevants en la logística de l’Holocaust– havia estat detingut a Buenos Aires i va aparèixer a Israel per ser jutjat, Hannah Arendt va tenir una certesa: l’estudi del cas li permetria entendre la mecànica individual del mal en el nazisme, alhora que li permetria denunciar el relat que s’estava consolidant sobre el col·lapse gairebé total que havia sofert la seva societat. Va trucar al director de The New Yorker per oferir-li el reportatge. Al cap de tres anys, Eichmann in Jerusalem.

Cap d’aquests dos clàssics té gaire a veure l’un amb l’altre i cap dels dos és una biografia, però tant Arendt com Capote van assumir un desafiament d’ordre moral radical: encarar-se amb el mal encarnat. No amb l’entelèquia fascinant que pot ser un personatge que es fa veritat en l’àmbit de la mentida que és la ficció novel·lesca. No. Ells s’encararien amb la tipologia d’individus que, segons Maurois, no havien de ser explicats perquè fent-ho s’estaven exhibint com a models de conducta realment existents. Tots dos mirarien de fit a fit uns homes que pels seus actes serien condemnats a mort. I s’atrevirien a profanar el tabú blindant-se contra la simplificació i intentant servir a la veritat més que no pas a la justícia. És a dir, assumint que més que una condemna els tocaria descobrir la humanitat d’uns homes de conducta inhumana.

No era un joc de nens. Com que Capote va sovintejar els dos assassins, va descobrir que un d’ells –Perry Smith– era com si fos una ànima bessona seva amb qui podia empatitzar. Instrumentalitzant l’empatia (real, impostada o perversa) aconseguia més informació, textos i records. El preu de l’experiment era la paradoxa de l’observador: amb la seva presència interferia en el cas que estava analitzant. Però com que el seu jo real no deixava cap rastre al llibre, narrat per una veu omnis-