La Vanguardia (Català) - Culturas
Un mamut s’obre pas
Aixícomnohihamaneramésraonable de començar a explicar què és un mamut que fent menció a la seva mida, l’ambició és indefugible quan es fa una valoració de La vida en tiempo de paz. De la mateixa manera que l’extint mamífer provocaria certa commoció a simple vista, la primera novel·la de Francesco Pecoraro presenta credencials abans de submergir-se’n en la lectura, confluint un títol cosmicofilosòfic que ens evoca la idea d’un tractat clàssic o d’una saberuda reflexió d’algun portent mitteleuropeo –títol en què es posen en solfa tres conceptes majúsculs com “vida”, “temps” i “pau”–, una il·lustració de portada en la qual es mostra l’escena que Miquel Àngel va dedicar a El diluvi universal a la Capella Sixtina i un grossor més propi d’empreses vuitcentistes .
En el cas improbable que tots aquests senyals de tarannà napoleònic passessin desapercebuts, una nota al pòrtic conjuga la física quàntica amb la fe en la materialitat de la ficdel ció: “Entre los infinitos universos posibles, sin duda existe uno en el que el mundo está configurado como en este libro”. Però fins i tot si un arribés a travessar per davant del mamut sense advertir-ne la presència, n’hi hauria prou amb unes quantes pàgines per entendre de forma definitiva que el que aquí hi ha en joc és una avidesa insaciable, pur desig de transcendència. O una arrencada en la qual s’aborda la caiguda de Constantinoble des del punt de vista de les espècies parasitàries, traspassant el protagonisme de soldats a plasmodis i d’herois a paparres, no és una atípica declaració d’intencions?
La vida en tiempo de paz és la crònica bulímica d’una altra caiguda, la seu protagonista, l’enginyer Ivo Brandani, una ment inquieta i angoixada en un cos tofenc i nostàlgic de sensualitat, un individu físicament i moralment derrotat pel desgast, els cops i els desenganys que l’existència i el caràcter de cadascú porten de sèrie i van repartint al llarg del camí. Durant les hores d’espera en un aeroport –essència del no-lloc– per prendre un vol de tornada a casa des del mar Mort, Brandani, com si estigués a la sala d’espera del purgatori esperant torn perquè pesin la seva ànima a la balança durant un imminent Judici Final, repassa el seu pas per la Terra en una confessió a tomba oberta que es desplega en sentit acronològic.
Tot i això, arquitecte i urbanista de professió, el seu (altre) creador, Pecoraro (Roma, 1945), concep l’inclement autoanàlisi del personatge no com una habitació individual, sinó com un gratacel en el qual hi cap tot el seu cercle estret (el pare castrador, les dones que estima i va estimar, els amics, els caps odiats...), com una pluralitat d’assentaments (els diferents espais geogràfics que va habitar, va adorar, i a la transformaciódelsqualsvaassistir),comunpaís (la Itàlia malvada i corrupta, però també la d’infantesa inesborrable, a la qual se suma la sensualitat de Grècia), com un continent (Europa, bressol d’una burgesia parasitària, però pot de les essències mediterrànies) i, en definitiva, com un mostrari de (gairebé) tot allò que un ésser humà pot experimentar en el transcurs d’una vida.
El do de pit que revela aquesta aclaparadora successió d’estrats és el de celebrar la maduresa personal i creativa d’un autor que s’ha buidat completament, demostrant que continua sent possible una novel·la riu amb prou audàcia per contenir el públic i el privat, l’anàlisi històrica i el compromís amb el seu temps. Tots aquests mèrits no eclipsen una tendència cap al desbordament i la incontinència, la qual cosa genera arrítmies i reiteracions que provoquen moments d’asfíxia al lector; el seu plantejament, desmesuradament loquaç i temàticament pantagruèlic, escorat cap a una exhibició de poder, fa que la voracitat prevalgui en ocasions sobre la claredat o la fluïdesa. Però igual que un mamut o que la Capella Sixtina, o que l’obra de Musil o Céline amb què ha despertat comparacions, aquesta novel·la apunta massa alt (contenir una vida que sigui una mica TOTES les vides) per exigir-licaptipusdemoderació.
Brandani repassa el seu pas per la Terra com si fos al purgatori esperant torn per al seu judici final