L’invariant de la poesia: l’amor

Quan s’han complert ja quaranta anys de la concessió del premi Nobel de Literatura a Vicente Aleixandre (Sevilla, 1898-Madrid, 1984), la seva poesia completa torna a veure la llum, després dels estadis del 1960 i 1968 (Aguilar) i 2001 (Visor). De la present edició n’ha tingut bona cura Alejandro Sanz, qui ha completat el volum amb un apèndix molt interessant, en el qual es recuperen les notes prèvies que el poeta sevillà va escriure per als seus successius llibres en Mis mejores poemas (1956, quarta edició, 1984), una esplèndida antologia de la seva obra, preparada a instàncies de Dámaso Alonso.

L’obra d’Aleixandre és àmplia i intensa. Abans de fer els vint anys el poeta només tenia passió per la prosa (des de Galdós a Valle-Inclán), i va ser precisament el préstec que li va fer Dámaso Alonso d’una antologia de Rubén Darío la que li va descobrir l’oceà poètic del poeta nicaragüenc. El seu modernisme, la seva música, el seu ritme, la seva embriaguesa van conduir Aleixandre a l’ofici de poeta. El 1920 veu la llum el seu primer poema a la revista ultraista Grecia iel 1928 publica la seva òpera prima, que s’entreveia a Sombra del paraíso (1944). Sostenia Vilanova que a La destrucción o el amor “hi ha aquella clarivident fusió de l’home amb allò creat, la qual cosa constitueix per a Aleixandre l’essència mateixa del misteri poètic”, mentre que el llibre del 1944 el fa pensar “en aquell oceà domat de Les flors del mal”, llibre que d’altra banda el converteix “en el més alt creador que avui viu a les terres d’Espanya”.

La temàtica amorosa és l’invariant dels llibres d’Aleixandre fins a la publicació d’Historia del corazón (1954). En els anteriors a la Guerra Civil, juntament amb Sombra del paraíso, Mundo a solas (1950) i Nacimiento último (1953) l’amor és un intent de comunicació amb l’absolut en una òrbita còsmica, mentre que a l’obra del 1954 l’amor reemplaça el còsmic i deixa fluir un cant que serà el de tothom, dirigit a totes les orelles: “El poeta canta per a tothom”.

Els últims llibres del poeta de Velintonia, Poemas de la consumación (1968) i Diálogos del conocimiento (1974) conformen la seva poesia de senectut. Sense nostàlgia i amb una carcassa metafísica que aspira, segons el mateix poeta, “a complir –intentar complir– un cicle vital”.

El lector té en aquest esplèndid volum un paradís majestuós de tons, colors, sons... que complaurà la seva imaginació exigent. I la continuïtat d’una veu poètica única en la poesia espanyola del segle XX, que a més –ho va assenyalar Néstor Luján a La Vanguardia (19/XII/1984) amb motiu de la mort del poeta– “va fecundar l’obra poètica de les joves generacions i la seva presència lírica i humana va ser definitiva per a la poesia i els poetes”.