La Vanguardia (Català) - Culturas
Trabal, el reivindicat, torna a les llibreries
Quantesvegadess’handereivindicar les coses? En el cas de Francesc Trabal (Sabadell 1899-Santiago de Xile 1957), el primer va ser Joan Triadú, que el 1950 va incloure Trabal en l’Antologia de contistes catalans (1850-1950) i va insistir perquè tornés a publicar Vals (1935) a l’Editorial Selecta. Trabal, que vivia exiliat a Xile, no s’empassava que la novel·la s’hagués de publicar amb els talls de la censura. Als anys vuitanta el van reivindicar Vallcorba i Monzó. Sense Trabal, L’home que es va perdre (1929) i Judita (1930) no hi hauria Benzina (1983) i L’illa de Maians (1985) o no serien com són. Paral·lelament, la Fundació la Mirada de Sabadell va reivindicar els aspectes més desconeguts de la seva trajectòria (el periodisme, que és una meravella), i professors com Maria Campillo i Josep M. Balaguer el van situar en el mapa. Ara ve la tercera tongada de reivindicacions. Mentre aquest volum de títol tan poc sexy (Novel·les II) ens fa l’ullet des de les taules de les llibreries, Moisès Llopis Alarcón i Jaume Subirana Ortín reivindiquen Trabal com a activista cultural a l’exili en un article a la revista Els Marges, amb moltes dades inèdites.
Quina sensació tan desoladora. Cada quinze o vint anys cal reivindicar Vida privada, Verdaguer, La mort i la primavera, els contes de Víctor Català, La punyalada, la poesia de Joan Salvat-Passasseit, la literatura esboiarrada de Francesc Trabal. Cap de les reivindicacions precedents sembla haver servit de res. Au, torna a cantar-ne les excel·lències, a convèncer els escèptics, a crear l’espai que en les literatures amb més gruix ocupen els clàssics i que entre nosaltres és com aquelles carreteres que, quan jo era petit, deien que es construïen a l’Amaçones (ningú no en deia Amazònia, llavors): mentre les pales obrien camí, la selva devorava els quilòmetres de carretera que s’havien construït. Quina colla de reivindicadors que estem fets!
Vals ésunanovel·laquenoemcanso de recomanar. La recomano en articles, i quan surto de copes, i en la sobretaula d’un dinar, i a algú de bona fe que no sap què pot llegir, a un altre que desconfia per sistema de la literatura catalana, i al que en vol saber més. No falla mai. És una novel·la sobre la joventut dels anys trenta, gent fina, amb un noi, Zeni, que és com una papallona, corre adelerat darrere L’any 2005 vaig tenir el privilegi de conèixer Anna Maria Prat, la neboda de Francesc Trabal, filla de la germana Montserrat i d’Armand Obiols, que es va criar amb ell a Xile.Em va explicar coses tremendes d’aquells darrers anys, quan ja havia perdut l’esperança de tornar.
Un cop el va arrencar de casa per anar a veure una de les primeres pel·lícules de Jacques Tati, segurament Jour de fête (1949) o Les vacances de Mr. Hulot (1953). També em va ensenyar una vella enciclopèdia Larousse: la va canviar per una de nova perquè no volia tenir una enciclopèdia on hi sortís Franco.
Vam parlar de la relació amb els escriptors xilens, i amb un aire una mica misteriós, d’Alicia Marchant Lyon (casada amb Gregorio Amunátegui, diplomàtic i escriptor), a qui està dedicada Temperatura. Vaig entendre que havien tingut una liaison. Impenitent Zeni.