Art criminal

Estremidor, esborronador escenari de crim. Per llegir aquesta bona intriga cal prevenir el lector impressionable. Perquè l’assassí deixa una posada en escena meravellosament estudiada. Macabra. El primer mort és un crucificat a les portes del Museu Dalí, a Figueres. De la vida de la víctima –que ha patit l’inimaginable– en sabrem avançada la investigació, i això serà un consol: no hi ha tortura que pugui compensar el mal que aquell home va causar.

Tema candent, i no és l’únic que el periodista Oriol Canals (Barcelona, 1978), director de negocis del diari Ara, aborda en aquesta història d’un serial killer que té alguna cosa d’aquella estudiada crueltat de la pel·lícula Seven, i molt d’alta investigació sobre dos mons que no són tan apartats un d’un altre: l’art i la política.

El llibre és dur, per començar per la biografia de l’investigador: el sergent Alberto Olazábal i la seva esposa Vicky fa temps que no pertanyen a aquest món. Els tranquil·litzants, els antidepressius i una força de ves a saber d’on els mantenen drets. El dur revés que va arruïnar les seves vides té pes en aquest relat. Però el senyal particular de la novel·la és la inclusió de l’univers dalinià en la investigació. Tant pels mètodes del criminal –associats a la seva obra– com pels què han estudiat, patit i explotat la capacitat de Dalí per ser qui va ser i cotitzar-se com ho va fer. La seva obra és viva i present. El curiós és veure com determinats senyors se n’aprofiten.

Olazábal ha de lluitar amb alts càrrecs de la premsa, policials i polítics esperant l’oportunitat. Destaca el personatge d’Humbert Galiana –“empolainat, educat i un punt esbojarrat”– i el record d’un dissortat dia del 1986, quan Dalí, ja molt malalt, firma un testament on destina els drets de propietat intel·lectual de la seva obra a l’empresa dirigida per Robert Descharnes. I també la sagacitat de la Vicky en un moment purament casual. Història real fusionada amb la vida i els records d’aquest investigador que s’enfronta a grans dificultats en la seva feina. La imatge d’aquell cadàver del museu, amplificada i explotada per la premsa carronyaire, aconsegueix que la xifra de visitants a l’exposició temporal s’elevi fins a ser un èxit aclaparador. El títol no pot ser més encertat: Jo soc el surrealisme.