Fum a Génova

A Jorge Trias Sagnier (Barcelona, 1948) el poder li ha interessat. Ho confessa sense dir-ho cap al final d’aquest llibre que té com a tema la seva vivència del cas Gürtel, del qual fou una de les goles profundes. Ho va ser per sort pels ciutadans i per desgràcia per a un PP esclerotitzat fins al seu enfonsament recent. A ell aquell paper li va trastocar la vida. Va deixar Madrid, arraconat pel poder del qual formava part, i va tornar a una Barcelona que l’incomoda per la deriva independentista. Final de cicle. En ple procés de transició, com a reformista del sistema, el conservador Trias s’havia instal·lat a la capital per tocar cuixa del poder espanyol. Va triomfar. Va triomfar com a advocat, va ser diputat pel PP durant la primera legislatura d’Aznar, va participar a comissions del Congrés o va arribar a ser conseller del diari Abc, on escrivia articles d’opinió mentre col·laborava a les pàgines d’El País.

Després de mesos de converses amb molts dels implicats en aquest enorme cas de corrupció –jutges i advocats, polítics i tresorers–, converses que no eren ben bé professionals sinó vinculades als seus tractes amb el poder, el 21 de gener del 2013 Trias Sagnier va publicar un article al diari El País que va sacsejar com un terratrèmol: va dir clar i net, perquè havia tingut els documents entre les seves mans (en realitat els conservava fotocopiats a la caixa forta del seu despatx), que molts dels dirigents del partit percebien sobresous en diner negre. Amb la crònica de la redacció d’aquell article comença aquest llibre atípic. Quan es va publicar, tal i com va descobrir a les sis del matí amb la primera trucada d’un periodista, tot va canviar. No només es va fondre la relació de parella que havia iniciat feia dos anys amb una de les dones més riques d’Espanya. No només va perdre clients i amistats. Es va iniciar una campanya contra ell que va tenir com a millor paradigma un titular de La Razón que ara, després de la sentència, sabem que més aviat era propi del Pravda estalinista: “Jorge Trias: artista de la revenja i agitador de les clavegueres”.

Tota la intrahistòria del seu paper en aquest episodi de traïcions, conspiracions i revenges (“una lluita brutal entre dos clans del PP per controlar-ne les finances”) la reconstrueix, amb precisió en les dates i alguna dosi d’autocomplaença (diria que més aviat comprensible), a El baile de la corrupción.

Com a advocat influent, en l’òrbita del poder popular, a mitjans de 2009 Trias va rebre una trucada del jutge del cas amb una petició: que comuniqués a Mariano Rajoy que no havia d’intentar interferir en la instrucció, que ja en tenia prou dels missatges enviats per figures del partit com “el Luthor de la Justícia” Federico Trillo –potser la persona que més malparada surt de tot el relat–. Les visites a Génova, per reunir-se amb un Rajoy que fumava havans i més havans, es van fer freqüents mentre Luis Bárcenas va entrar a la seva vida i li va deixar els papers de la comptabilitat falsa, que l’advocat confià a l’advocat del diari de Prisa. Entre despatxos del partit i reservats de restaurants, “semblava com si el futur del PP estigués a les nostres mans”.

Encara que de vegades la prosa de Trias soni lleugera, precisament és aquest to el que atorga més interès al llibre: allò normal no era combatre la corrupció sinó que l’assumpte perfectament banal eren les converses per anestesiar el cas sense resoldre el problema. Si algú vol substanciar la tesi del “Règim del 78”, aquí hi trobarà una mina.

La seva denúncia de la corrupció li va costar la relació de parella, perdre clients i una campanya en contra