La Vanguardia (Català) - Culturas
L’altre costat de les coses
L’obra narrativa d’Eugenia Kléber (Barcelona, 1960), encara que comencés amb una novel·la (Algo se ha roto), després d’una dilatada experiència com a guionista i la direcció cinematogràfica (Torturados por las rosas), s’ha decantat majoritàriament pel conte, fins i tot pel conte curt, on sembla brillar amb certa intensitat la seva manera de percebre el món, fet gairebé de flaixos però carregats d’intensitat summa. En Lo que quede después desplega ni més ni menys que 48 relats dominats per les mirades infantils i que comprèn diverses i variades geografies, des de Sevilla a Sant Petersburg passant per Londres, Trieste o París. Ara, amb La hechizada, Kléber torna al relat, però aquella mirada abraçadora s’ha transformat en nom d’un aprofundiment en aspectes que abans estaven no només esbossats sinó descrits de manera prou evident. Però ara s’esdevé que aquella evidència es transforma en més indagació de la cosa. Kléber se’ns mostra aquí més eriçó que guineu en la clàssica definició d’Arquíloc, és a dir, escull determinats temes i els embolica en una mirada polièdrica intentant donar compte de tots els seus aspectes, atenent sobretot els detalls, en els quals brilla amb una intensitat considerable.
Això dona com a resultat una recopilació de relats d’intenció variada però de temàtica obsessiva. Els relats, ja dic, són variats, amors que semblen trets d’estampes japoneses en les quals la passió amaga una ànima de sàdica proclivitat; la solitud capaç de crear mons imaginaris que són més enllà de l’útil autoengany en què sembla incidir una literatura més conservadora i que en Kléber s’encamina cap a paratges inexplorats; la família com a nucli en què la morbositat és escola de vida; la infantesa, doncs, com a paradigma de la precarietat gairebé absoluta en l’estar aquesta en mans dels adults; l’amistat com a estat menys arcàdic del que se’ns pinta...
La hechizada, per tant, és un volum de relats a la manera d’exempla en què se’ns dona compte del costat ocult que la convenció ens mostra. I tot això ho fa mitjançant un llenguatge que es vol eficaç a força de contenció. Un llibre bonic.