Frida Kahlo i la cambra secreta

En sortir de l’exposició que el Victoria and Albert Museum de Londres dedica a l’artista mexicana Frida Kahlo (Coyoacán, 1907-1954), em ve a la memòria la frase de Kafka: “Allò que té vida no és predictible”. Certament no s’hauria pogut fer mai aquesta exposició sense que el 2004 es descobrissin centenars d’objectes privats que havien quedat confinats en una habitació de la Casa Azul, l’habitatge que l’artista compartia amb Diego Rivera al barri de Coyoacán ,a Mèxic DF.

El setembre del 1957, poc temps abans de la seva mort, Rivera va deixar en llegat a Dolores Olmedo els museus d’Anahuacalli i Frida Kahlo. Una de les condicions era deixar tancats durant quinze anys un bany de la Casa Azul i una habitació contigua. A finals del 2003 el Comitè Tècnic del Fideïcomís va autoritzar obrir-los, i allà van aparèixer, entre altres coses, més de trenta dibuixos de Kahlo, un sumptuós vestuari, ninots, joies, l’arracada en forma de mà regal de Picasso, un oli perdut de Rivera, milers de fotografies d’E. Eston, Tina Modotti, Man Ray, Manuel Álvarez Bravo, entre altres, al costat de les familiars, fins aleshores inèdites. Tot un ric univers d’objectes que permet acostar-se a Kahlo des de la convicció que el cos fet malbé cobra sentit com a vivència patida per una persona.

Aquest camí d’anàlisi obre un domini que Claire Wilcox i Circe Henestrosa, les comissàries de l’exposició, exploren amb rigor i elegància. Es tracta de mostrar en un marc escenogràfic la realitat íntima de Frida, des del coloret rosat de Revlon fins a la cama ortopèdica, des del collar de pedres de jade precolombines fins a la foto de la primera comunió, des de la cotilla decorada amb una columna grega trencada amb la qual es retratava en pintures o la de la falç i el martell com a teló de fons, fins als exvots de la verge que col·leccionava. Sense oblidar els vestits tradicionals i les faldilles, meravellosament brodats, característics de les dones zapoteques de Tehuantepec. Tot al servei de revelar el perfil d’una gran dona i una artista excepcional des de les diverses formes de corporalitat vinculades a les joies i a la seva manera de mostrar-se al món, potser com una mena de sortilegi que li va fer dir a Parker Lesley que representava “l’opulència bizantina de l’emperadriu Teodora, una combinació de barbarisme i elegància”.

L’exposició situa el cos com a origen i conclusió; a Frida li agradava Shalimar de Guerlain. I sorgeix la pregunta: com es conjuga llavors la preocupació per la corporalitat amb l’interrogant d’una dimensió estimativa de la dona i del personatge que ella encarnava? Aquell personatge que el 1950 Gisèle Freund va descriure com una “prima i fràgil jove tombada en una chaise longue“i al mateix temps com “una princesa asteca” de dits enjoiats per enormes anells amb pedres precioses delicadament tallades. Es conjuga perquè per a Kahlo el seu cos és el lloc on

Kahlo representava “l’opulència bizantina de l’emperadriu Teodora, combinació de barbarisme i elegància”