La Vanguardia (Català) - Culturas
Art valencià
Dir Sorolla és dir estiu, esquitxada, cridòria, mar i treball. Pintor dotadíssim, ràpid i fresc, es va enlluernar pel costumisme, per temes socials i sentimentaloides (Encara diuen que el peix és car) per fer-se un lloc en la societat llevantina. D’alguna manera va ser l’equivalent plàstic a Blasco Ibáñez. Salvant les distàncies, encara que tampoc tantes, un tàndem semblant al de Nonell i Vallmitjana però sense el seu verí. Famós i ric, fins i tot popular, no va tenir el reconeixement dels especialistes. Va ser un vers lliure en el panorama de l’art de la seva època. Com Benlliure. En realitat la seva aportació a la història de l’art és més aviat fràgil. Encara avui es comenta que agrada a aquells que no els agrada la pintura. Una maldat. El van qualificar d’impressionista tardà, de “lluminista” i de “faller”.
“Faller” és un terme encunyat sobretot per l’elit artística cultural, principalment barcelonina, per desqualificar aquells artistes del País Valencià que presentaven les seves obres a la capital. L’art valencià sempre, excepte algun cas concret, va tenir més predicament a Madrid que a Barcelona. Allò de Països Catalans va funcionar, en el tema de l’art, més aviat poc. El País Valencià ha donat grans artistes contemporanis i d’avantguarda. Al seu dia el Grup Parpalló va irrompre amb força en l’informalisme. Sempere, Mompó... I per descomptat l’Equip Crònica era enlluernador i, també, va ser el que més crítiques va rebre de la intel·liguèntsia catalana, és a dir, adlàters de Dau al Set. Recels que es van quedar en el silenci dels cenacles, quan Maeght els va fitxar i els va catapultar a la fama. Però, ni així, no els van deixar d’anomenar “fallers”. Com tampoc a l’Equip Realitat. Ni als extraordinaris pintors Boix, Heras i Armengol, que exposaven a la galeria Adrià. També Antoni Miró. I tants altres creadors amb unes lleugeres característiques comunes: l’amor a l’ofici, un extraordinari domini de la tècnica, una expressivitat fins a cert punt grotesca (fallera?), contestatària, polititzada i figurativa en uns escenaris en què l’abstracció, l’informalisme i l’art matèric tenien la patent de la modernitat.
Andreu Alfaro va ser l’artista valencià –juntament amb Teixidor– amb més projecció a Catalunya, escultor no-figuratiu i el més ben representat a la via pública. Alfaro, amb marxant barceloní i el beneplàcit dels socialistes en el poder, va ser un home que es creia malote i que era ingenu i bona persona, barroc i bròfec en la parla i essencial en la seva obra exquisida i sintètica, va depurar al màxim el seu llenguatge fins a gairebé l’impossible. Es va prodigar en exposicions privades i institucionals. Va utilitzar amb un gran sentit materials molt diversos. I tenia com a obsessió no tenir res a veure amb el concepte “faller”. Ho comentava sovint.
Una mateixa llengua, una cultura molt semblant i un art molt diferent en els seus orígens i en les seves tradicions. De Sorolla –a tall d’exemple–, a avui dia: un abisme sembrat de grans noms i grans obres, però les mateixes desigualtats de consideració. I de desconsideració. És un tema recurrent. En permanent revisió. Quan les elits han qualificat un determinat art, tendència o artista de folklòric, en aquest cas “faller”, sempre ha estat en sentit despectiu. Quan, en realitat, en l’origen de tota creació i de la denominada “alta cultura” sempre hi ha soterradament la tradició i l’expressió anònima i popular. Les arrels i les fulles d’un mateix arbre. Més o menys. JOAN-PERE VILADECANS