La Vanguardia (Català) - Culturas
Penúltimes metamorfosis de Margaret Atwood
Després de ser reconeguda com a poeta, com a investigadora acadèmica, com a divulgadora, com a guionista de televisió i, sobretot, com a novel·lista, en comptes d’adormir-se literalment sobre els llorers dels premis guanyats –i del premi Nobel que sens dubte mereix–, Margaret Atwood s’ha convertit, just abans de complir els vuitanta anys, en guionista de còmic, en productora de sèries i en activista i activíssima tuitaire. Amb gairebé dos milions de seguidors, utilitza el seu compte per lluitar contra el plàstic ecocida, per recolzar les lluites de les dones a tot el món (va defensar recentment la nova llei argentina de l’avortament), per difondre l’obra de Shakespeare o per donar suport a l’adaptació serial d’El conte de la serventa (Quaderns Crema), el seu títol més conegut, que amb aquesta nova vida li ha donat a la seva autora encara més vida.
La primera temporada de The handmaid’s tale, traducció de la novel·la a escenes impactants, fotografia perfecta i coreografia preciosista, per moments barroca, va ser la gran revelació del 2017 (certificada pels premis Emmy). La distopia cristiana que Atwood va imaginar en els anys vuitanta, amb la seva epidèmia de fertilitat i el seu patriarcat dictatorial, encaixava a la perfecció en el context d’alguns dels grans debats d’aquests anys (que paradoxalment i injustament són també els d’aquells): el ventre de lloguer, la igualtat entre gèneres, l’abús masculí, el poder de la ultradreta religiosa als Estats Units . I el llenguatge teleserial ha madurat en aquesta última dècada i mitja fins a convertir-se en el més adequat per expandir els límits del relat i convertir Gilead en un món que aculli espais, trames i personatges no pensats ni escrits per l’autora.
Com les colònies on són enviades lesdonesqueelrègimconsideramés nocives, esmentades però no desenvolupades a la novel·la, i que en la segona
Ecologista i feminista, sempre ha trobat formes sorprenents per expressar el seu compromís polític