La revelació de la realitat

Com en Vázquez Montalbán, en Gabriel García Márquez (Aracataca, 1927-Ciutat de Mèxic, 2014) periodisme i creació literària s’alimenten recíprocament i la segona sorgeix del primer, sobretot en les obres en què triomfa més la sòbria realitat que la desbordada fabulació i que són les que a mi més m’atreuen. Em vaig familiaritzar amb els articles periodístics del colombià quan vaig escriure per a l’editorial Laie un llibret sobre El coronel no tiene quien le escriba que no es va arribar a publicar. En la meva segona col·laboració a les pàgines de Libros de La Vanguardia, el novembre del 1970, vaig escriure a propòsit de Relato de un náufrago (1970) que, com Robinson Crusoe, Moby Dick o El vell i la mar, la seva pertany a “aquella literatura que acaba per viure al marge dels seus autors”. Més obertament crític vaig ser en l’assaig titulat Los cien engaños de soledad ,o en el meu comentari a la revista anglesa South sobre El olor de la guayaba (1962), una entrevista de l’autor amb el seu amic Plinio Apuleyo Mendoza que titulava, pel que tenia d’ampul·lositat hagiogràfica, El hedor de la guayaba. Tenia raó García Márquez quan em va dedicar el seu llibre de memòries Vivir para contarla (2002): “Per a Juan Antonio, amb l’ensurt que llegeixi aquest abús”. Que tot i això aquesta vegada jo vaig ressenyar molt positivament.

Aquesta llarga introducció és