Pasolini, amic de la realitat

El novembre del 1975, el director de cinema Pasolini va ser assassinat en circumstàncies tèrboles i confuses. Durant aquell any havia escrit amb claredat i suma duresa contra la crisi social italiana, sense deixar canya dreta. Com ressonen avui les seves paraules? Pasolini era un comunista heterodox amb simpaties pel Partit Radical. No acceptava el terme feixista com a boc expiatori, la falca d’un vell sentiment populista: els criminals no són només els feixistes sinó també, de la mateixa manera i amb la mateixa consciència, els proletaris o subproletaris que potser voten els comunistes; “tots els italians es poden dir feixistes els uns als altres perquè en tots hi ha algun tret feixista”.

Es mostrava contrari a l’avortament, però favorable a la seva prudent i dolorosa legalització. Homosexual culte i valent, es veia com un negre en una societat hipòcrita que presumia de tolerant. Als joves els demanava que no es deixessin entabanar pels campions de la infelicitat, que fossin alegres i no s’esforcessin per semblar lletjos. Denunciava el consumisme, que ha destruït cínicament un món real transformant-lo en una irrealitat total, en la qual no hi ha elecció entre el bé i el mal. I s’entretenia a analitzar les culpes dels pares i els fills infeliços.

Mort amb 53 anys, Pier Paolo Pasolini no només feia cinema i teatre, sinó que escrivia poesia i assajos, narrativa i articles de premsa. Tenia un fort sentit de la veritat: “El deure dels intel·lectuals hauria de consistir a despullar totes les mentides que a través de la premsa i sobretot de la televisió inunden i ofeguen aquell cos d’altra banda inert que és Itàlia”. Es va atrevir a demanar l’abolició de l’ensenyament secundari obligatori i de la televisió, pel seu nefast adoctrinament. I oferia arguments, inevitablement discutibles. En tot cas, Pasolini va ser coherent que és millor ser declarat enemic del poble que ser enemic de larealitat.