La Vanguardia (Català) - Culturas
Un bon any
Alguns anys queden per a la posteritat com a especialment literaris. Pel que fa a la narrativa en castellà, podem recordar que el 1966 van aparèixer simultàniament tres novel·les tan emblemàtiques com Últimas tardes con Teresa ,de Juan Marsé; Señas de identidad, de Juan Goytisolo i La casa verde, de Mario Vargas Llosa. O que el 2001 van coincidir a les llibreries Soldados de Salamina
de Javier Cercas i La sombra del viento
de Carlos Ruiz Zafón, totes dues destinades, en registres molt diferents, a marcar època.
Aquest 2020 està sent difícil per les raons de tots conegudes, però des del punt de vista literari resulta bastant fructífer. Amb llibres, esclar, escrits abans de la pandèmia. Tots els rànquings són opinables, però com que novament ens veiem limitats en les nostres activitats i la lectura és un bon consol a mà, deixaré constància de tres que m’han impressionat especialment. Dels tres ens hem ocupat per separat en aquest suplement, però en el seu conjunt marquen, crec, un punt molt alt de la nostra literatura actual.
Nuestra parte de noche, de Mariana Enríquez, premi Herralde 2019, va ser publicat el desembre de l’any passat i ha començat a rodar aquest any. Em fa l’efecte que des de la consagració de Roberto Bolaño amb el mateix guardó no s’havia produït un fenomen semblant en les lletres hispanoamericanes. L’escriptora argentina, biògrafa de Silvina Ocampo, bregada en el periodisme, aconsegueix portar a terme l’ambició vargasllosiana de l’autor deïcida que edifica un univers literari tancat en si mateix i en competició amb el real. La història del Juan i el seu fill Gaspar està envoltada en els sinistres designis d’una
Orden que pot simbolitzar moltes coses, però remet sobretot a un estat de violència física i moral a l’Argentina contemporània. De Buenos Aires a l’imponent món rural de Misiones, Nuestra parte de noche brinda una descripció realista dels ambients rituals i domèstics com a marc d’una història gòtica, amb tocs directament gore, que malgrat la seva extensió i duresa no perd ritme. En les seves pàgines podem trobar ressons que van d’Ernesto Sábato a Stephen King, però sintetitzats amb autèntica personalitat i un rar talent. La novel·la de Mariana Enríquez ha obtingut bones crítiques, està desencadenant passions als fòrums d’internet i acaba de rebre el premi de la Crítica.
Entre les novetats aparegudes després de l’estiu ha destacat ràpidament el llibre del madrileny Ignacio Peyró Ya sentarás cabeza. Cuando fuimos periodistas (2006-2011). Peyró ens va cridar l’atenció el 2014 amb Pompa y circunstancia, enciclopèdia de la cultura britànica molt ben escrita i de sorprenent maduresa per a algú que llavors en tenia trenta-pocs anys (i avui és director de l’Institut Cervantes de Londres). Va seguir un llibre de cuina, Comimos y bebimos, amb què va donar fe de la seva voluntat d’inscriure’s en l’òrbita de Camba o Perucho. El seu nou treball és un dietari amb un tema central a priori no excessivament glamurós, les seves experiències en mitjans informatius de segona fila pròxims al PP fins que li arriba l’oportunitat de treballar com a speechwriter per a l’acabat d’investir president Mariano Rajoy. Però es tracta d’un gran prosista amb capacitat d’imprimir
Les obres d’Enríquez, Peyró i Pérez-Reverte ofereixen al lector ambició i alt nivell en aquest 2020
als seus personatges i ambients una empenta i interès que el col·loquen a la primera fila del dietarisme i el memorialisme espanyol, en la gran tradició de Josep Pla, Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral, Andrés Trapiello o el seu referent José Carlos Llop. Encara que tractant-se d’un anglòfil tan militant potser caldria evocar a més Boswell.
El tercer llibre de l’any –per ordre d’aparició– és per mi Línea de fuego, d’Arturo Pérez-Reverte, aquest sí escrit en part durant el confinament. La Guerra Civil, moment divisori de la nostra història, ha nodrit un gènere literari autònom que han conreat alguns dels grans, de Chaves Nogales a Camilo José Cela, i Pérez -Reverte amb aquesta obra s’instal·la còmodament entre ells. L’autor espanyol més venut i popular s’ha embarcat en una ambiciosa aposta narrativa de gairebé 700 pàgines, alhora crònica hiperrealista que ens submergeix en un moment de la batalla de l’Ebre, panoràmica de les diferents posicions enfrontades –al front i dins dels dos bàndols– i culminació de les reflexions de l’escriptor de Cartagena, que tantes batalles ha viscut, sobre un tema tan universal des de la Ilíada com és el significat de la guerra i les oscil·lacions en ella de la conducta humana. És a dir, ofereix tot el que ha de tenir un clàssic.