La democràcia al món post-Covid-19

Els humans som reticents al canvi. I encara més als grans canvis que transformen, sense que realment sapiguem per què, els paràmetres bàsics de la nostra existència. Una rigorosa investigació sobre els efectes psicològics del confinament a

Espanya el maig del 2020 va trobar que el 48% de les dones i el 38% dels homes tenien un sentiment d’irrealitat, que això no estava passant, que s’esvairia. Molta gent esperava el final d’un malson. L’expressió nova normalitat encunyada pels governs com a frontera d’esperança es va llegir com a normalitat, sense fer atenció a allò de nova .El sentiment dominant era, i és, en el conjunt del món, que arribaria la vacuna miraculosa, que ens immunitzaríem com tantes vegades en la història i que les bieles de l’economia tornarien a moure’s compassadament després de grinyolar una mica en la seva posada en marxa. Ressorgiria el mercat, estimulat per nou endeutament, fluiria el capital, repuntaria l’ocupació, s’activaria el comerç internacional, els avions solcarien de nou el planeta, es repoblarien les platges, i, sobretot, tornarien a obrir les discoteques. No és això el que observem l’agost del 2020 ni van en

aquest sentit les previsions més documentades. Quan es trobin vacunes encara serà necessari un llarg període de prova i fins i tot més per la manufactura i distribució. I si la major part dels 7.500 milions d’humans no poden accedir a la vacuna, la interdependència global mantindrà la pandèmia mentre el virus segueixi actiu en alguna regió del planeta, llevat que el confinament de països es reforci. I mentrestant, l’economia segueix en caiguda lliure, l’atur augmenta a nivells que amb prou feines podran ser sostinguts pels subsidis, les fronteres es tanquen, l’agressivitat entre les persones s’incrementa, en particular en la violència masclista, la xenofòbia es generalitza, la transició al teletreball i al teleensenyament es fa en la confusió, mentre les xarxes socials es poblen de mites apocalíptics i teories conspiradores que posen en dubte la ciència i la democràcia. Se soscava l’ordre geopolític mundial mentre un nacionalisme creixent amenaça amb confrontacions perilloses entre estats i amb supressió de la dissidència amb el pretext d’inseguretat. És més, les necessàries precaucions sanitàries de restricció de la mobilitat i vigilància dels contactes socials com a principals maneres de prevenir la difusió del virus han introduït ja limitacions extremes a les llibertats que alimenten la temptació sempre present en els estats d’un autoritarisme pur i dur per mantenir l’ordre.

Tot i que a Europa Occidental, i en particular a Espanya, les institucions democràtiques encara garanteixen els drets dels ciutadans, no és aquesta la situació en l’àmbit internacional, ni tan en països fins ara per sobre de tota sospita. A la vegada que s’aprofundeix la crisi econòmica i s’amplien les seves devastadores conseqüències socials, inclòs el col·lapse dels sistemes sanitaris, incapaços de sobreviure a la pressió actual després de les retallades que van patir durant les polítiques d’austeritat, la ràbia i la indignació s’estenen entre la població. Freqüentment en sentits contraris. Per exemple, als Estats Units sorgeix un vast moviment interracial contra el racisme institucionalitzat en la policia, mentre milícies civils trumpistes ocupen parlaments estatals, com a Michigan, metralleta en mà per protestar contra les restriccions a la llibertat del ciutadà. Les insinuacions de Trump sobre l’origen del virus com una amenaça xinesa o la referència al perill que ve de fora alimenten els pitjors instints d’una societat d’origen immigrant i multiracial que no va acceptar mai les seves arrels. L’ascensió de la ultradreta a tot Europa, des de l’Alternativa per a Alemanya als Germans d’Itàlia, i des dels Demòcrates Suecs i els Veritables Finlandesos fins a Vox i Le Pen, passant pels governs autoritaris d’Hongria, Polònia, Txèquia, Àustria i Bielorússia, propaga l’odi entre els ciutadans i la desconfiança en les institucions, amb les xarxes socials convertint-se en expressió virulenta de la fractura social que s’encarna en l’insult, la desinformació i l’amenaça.

I és que sigui quin sigui el temps que duri la transició cap a un model econòmic i social post-Covid-19, del qual encara no sabem les seves formes potencials, són les institucions polítiques actuals les que han de gestionar l’esmentada transició. Ho han de fer en l’estat de crisi de legitimitat en el qual ja es trobaven abans de la pandèmia, tal com documenta i analitza aquest llibre. La qual cosa no té a veure amb el grau de suport que reben governs concrets per la seva gestió de la crisi. Per exemple, a Espanya les enquestes demoscòpiques mostren un suport estable o creixent a la gestió per part del Govern de coalició d’esquerres, encara que una part d’aquest suport es podria deure a la ineptitud de l’oposició. Al Regne Unit o als Estats Units, en canvi, els governs d’ultradreta en el poder han vist erosionar-se la seva hegemonia com a conseqüència directa del seu maneig de les crisis sanitària i econòmica. Al Brasil, el carisma neofeixista de Bolsonaro ha anat diluint-se malgrat el suport de les esglésies evangèliques. A Xile, un Govern deslegitimat per les protestes socials del novembre del 2019 ha perdut encara més popularitat, fins i tot en el seu propi partit, i ha hagut d’acceptar reformes socials. A Portugal, en canvi, el Govern socialdemòcrata, amb suport de l’esquerra, ha sabut contenir la crisi sanitària millor que en altres països i ha reforçat el seu suport. Tot i això, en el conjunt del món, la tendència sembla que és l’accentuació de la falta de confiança en les institucions polítiques, en els partits i en els dirigents, més enllà de la seva orientació política. És a dir, encara que determinats governs, per exemple l’espanyol, o el basc o el gallec, en l’àmbit subestatal, hagin mantingut el seu suport electoral, el sentiment de desafecció cap a les institucions i la classe política, en termes generals, continua. I en alguns països, com els Estats Units, s’accentua. El que podria haver estat un sentiment majoritari d’unitat nacional per arrecerar-se sota la bandera del govern en una situació de crisi no s’ha produït en la majoria dels països, amb l’excepció dels sospitosos habituals, com Suïssa.

Les conseqüències de la decreixent legitimitat política en una situació global d’aprofundiment de la crisi sanitària, econòmica i social poden ser gravíssimes. Perquè hi ha poderoses forces polítiques i socials que proven d’aprofitar la desesperació popular i la desintegració del sistema per subvertir la democràcia tal com la coneixem. Per exemple, i a títol il·lustratiu, una cosa extremadament dramàtica per al món podria succeir als Estats Units. Escrivint l’agost del 2020, les enquestes donen unànimement com a perdedor de l’elecció presidencial del 3 de novembre Donald Trump. És cert que, en menys mesura, aquesta era la tendència de les enquestes el 2016. Però les diferències percentuals són molt més grans ara i, sobretot, la indignació d’una majoria de ciutadans per la gestió de Trump de la crisi no és reversible en tan curt termini, encara que Moderna acceleri una vacuna que no hi haurà temps d’administrar en grans quantitats. Però Trump, com vaig analitzar en aquest llibre, no és un president qualsevol, és el líder d’un movisols

Durant el confinament el 48% de les dones i el 38% dels homes van tenir a Espanya un sentiment d’irrealitat

L’expressió ‘nova normalitat’, encunyada amb ànim d’esperança, es va llegir com a ‘normalitat’ sense atendre a ‘nova’

Les conseqüències de la decreixent legitimitat política davant l’actual situació de crisi poden ser gravíssimes

ment ultranacionalista, amb fort arrelament en la població blanca masculina, sobretot entre els grups menys educats. Amb una fracció dels seus seguidors que són fanàtics, cristians fonamentalistes i creients de totes les teories conspiradores tuitejades per Trump o els seus adlàters. Una d’elles és afirmar que hi ha frau electoral massiu a les ciutats demòcrates per registre il·lícit d’immigrants i per un vot per correu no controlable i que en aquesta elecció serà particularment decisiu. Si arribés a perdre en el resultat oficial, Trump demanarà el recompte vot per vot en estats decisius, amb els seus seguidors vigilant de prop el recompte, intervenint, intimidant i, si ho creu necessari, provocant violència de carrer. Si així fos, cal recordar que Trump seria president de totes maneres fins al 20 de gener. Prou temps per declarar un estat d’emergència, tal com ha insinuat, si considera que no existeixen condicions de seguretat. En suma, Trump no es rendirà així com així. I la possible conseqüència seria un semicop d’Estat en la democràcia més important del món, amb el Congrés assumint llavors el control de les institucions davant el president i amb risc d’enfrontaments civils generalitzats.

Ara bé, no solc fer prediccions de cap tipus i menys encara tremendistes. I per tant, no estic predient el curs dels esdeveniments que podrien produirse d’aquí uns mesos. Quan llegeixi

A la vegada que s’aprofundeix la crisi econòmica i social, la ràbia i la indignació s’estenen entre la població

Són les institucions polítiques actuals les que han de gestionar la transició cap a un model post-Covid-19