Manuel Castells, un professor al ministeri

El sociòleg Manuel Castells (Hellín, Albacete, 1942), té una llarga trajectòria com professor i investigador universitari, a Berkeley (Califòrnia) on va estar vint anys, però també a la UOC, Cambridge, Oxford, el MIT, la UNAM de Mèxic o l’Autònoma de Madrid. Les seves obres sobre al societat de la informació, l’era d’internet o els moviments socials són clàssics que certifiquen la seva tasca de divulgador. Col·laborador habitual de La Vanguardia, des de gener del 2020 és ministre d’Universitats en el govern del PSOE-Unides Podem

aquestes línies vostè segurament ja sabrà el que va passar. Però faig referència a un escenari possible per exemplificar una anàlisi prospectiva sobre la transformació de la democràcia en el període post-Covid-19. També podria ser, tot i això, que Joe Biden i Kamala Harris siguin elegits i que, avalats pels joves, les dones i les minories, i comptant amb el carisma i l’eficiència de la vicepresidenta, puguin reconstruir l’economia i suturar la societat, allunyant el vent destructiu que bufa a les veles de la ultradreta mundial avalada en el trumpisme.

Si faig referència a l’eventualitat d’una deriva antidemocràtica als Estats Units, i per tant al món, és perquè sabem, encara que no ens atrevim a reconèixer-ho, que no hi haurà retorn a la mateixa economia ni a la mateixa societat. La crisi ha estat tan profunda i tan duradora (encara no ha acabat en aquests moments) que les seves seqüeles duraran i requeriran polítiques de transició cap a un nou model de gestió en tots els àmbits. No hi haurà reconstrucció, sinó reestructuració o transformació. Reestructuració mitjançant l’enduriment d’un model de capitalisme encara menys redistributiu i fins i tot menys respectuós amb el planeta, que doni prioritat absoluta a l’estabilitat i rendibilitat del sistema financer tenint a ratlla qualsevol reforma social profunda. Transformació si la nova frontera de l’economia s’expandeix cap a la transició ecològica i cap a una redistribució social que ampliïn el mercat intern i propiciïn un nou model de desenvolupament sostingut en una fiscalitat que gravi el capital financer i tecnològic als mercats globals. En els dos casos es requereixen institucions polítiques fortes, assentades ja sigui en el neoautoritarisme d’un Estat centralitzat o en una relegitimació de la democràcia, en particular mitjançant la seva inserció en el teixit social i en un municipalisme actiu que estengui la democràcia cap als ciutadans. La batalla política entorn d’aquests dos models serà atroç i es donarà, alhora, en l’àmbit comunicatiu i en l’àmbit judicial. L’hegemonia a les xarxes socials i als mitjans de comunicació serà decisiva. Però també ho serà, des d’una perspectiva d’aprofundiment democràtic, la resolució del gran dilema a gairebé tots els països: com reformar una judicatura conservadora que no accepta cap regeneració emparant-se en la seva pseudoindependència política. Pseudo perquè, en darrer terme, a tots els països, les seves instàncies dirigents estan nomenades, directament o indirectament, pel poder polític. I és que, a curt termini, tal com conclou aquest llibre, el que s’entreveu arran de la crisi de la democràcia liberal accentuada per la pandèmia és un món en el clarobscur d’un caos. I som nosaltres els únics que podem decidir si viure en la llum o en la penombra.

Les polítiques de transició cap a un nou model de gestió hauran d’optar entre reestructuració o transformació

O un capitalisme que afavoreixi la rendibilitat del sistema financer, o un nou sistema més sostenible i redistributiu