Les enemigues íntimes

Berta Marsé s’estrena en el camp de la novel·la amb la història de dues noies de vides paral·leles i un esdevenidor de fatalitat carregat d’enveges

Si cada llibre de Berta Marsé (Barcelona, 1969) és una benedicció, els seus prolongats silencis són una maledicció i també una lliçó per a l’excés d’escriptors prolífics –i no parlo aquí de qualitat sinó de quantitat– que arriben a les nostres mans i no sempre als nostres ulls. Lliurada al cinema com a analista de guions cinematogràfics, a la televisió i a la publicitat, fins ara només ha publicat dos llibres de relats, En jaque (2006) i Fantasías animadas (2009), i ara la seva primera novel·la, Encargo. D’En jaque vaig subratllar “la subtilesa dels seus plantejaments”, i aquesta subtilesa és també a Encargo, ja que en ella es troba la clau de tota la seva escriptura. L’ocult, que no es revelarà fins al final, no enfosqueix tot i això la immediatesa d’una prosa sempre atractiva i subjugadora.

Si bé no hi ha referències literàries amb l’oportuna excepció d’El castell dels destins encreuats, d’Italo Calvino, la novel·la s’obre amb el no menys oportú poema de Julio Cortázar Encargo: “Agraeixo molt a aquest poema que m’hagi acompanyat durant tot el procés d’escriptura, un camí llarg i de vegades bastant fosc”. Si se la vol considerar una novel·la de misteri, com ja s’ha fet –que inventin ells, si puc parafrasejar Unamuno–, no és perquè hi hagi quelcom de misteriós sinó per la manera com ens ho presenta l’autora. I al lector se li demana, no només intel·ligència, sinó paciència, i que s’abandoni a l’encant de la narració.

Els que creen la fragmentació i la trobada final, a través d’unes complicades relacions, són els personatges, centrats en dos matrimonis i en les seves dues filles, la Yesica o Yesi i la Desiré o Desi. Sense elles poc ens en podrien importar els seus pares, típics representants de la classe mitjana alta espanyola de finals del segle XX i principis del XXI. El pare de la Desi va muntar un estudi de disseny gràfic.

La mare té una botiga de queviures que esquiva sense problemes la crisi. Més conflictius són els pares de la Yesi.

Però els personatges que ens interessen molt especialment són la Yesi i la Desi, i la relació que s’estableix entre elles. Tenen la mateixa edat, el mateix signe, Bessons, són del mateix barri, han anat a la mateixa escola, i tot i això, “nunca fuimos amigas de verdad”. I aquí hi ha el que explica les situacions desconcertants amb què es troba el lector davant aquesta teranyina que presenciem com s’està teixint. No sabem gaire bé per què la Yesi és al Centre Penitenciari de Wad-Ras, on s’organitza un taller literari que converteix la novel·la en una escriptura de l’escriptura i explica els complexos sentiments de la Desi. No cal dir res més. Només afegiré que gran part de l’encant d’Encargo és en el dibuix dels personatges, en les situacions que els marcaran per sempre, especialment la desaparició de la Yesi i la transformació que ha tingut aquella noia que va ser model de perfecció.

Es precisen les dates, sobretot des que les dues amigues van néixer, el 1992, fins que compleixen 22 anys. Però això no ha de preocupar gaire el lector, com no li han d’importar –per posar un exemple– els noms dels personatges que apareixen a Cent anys de solitud. El que importa és el flux narratiu, el barri de Sant Antoni en el qual ens movem i sobretot, com a substitut o suport de les dates, els esdeveniments que han anat ocorrent al llarg d’aquells anys: “Una sucesión de imágenes sin movimiento, de recuerdos ficticios, recreados a partir de noticias y rumores siniestros que en su día había oído, sin poder evitarlo, de titulares de prensa leídos de refilón, de pesadillas nocturnas, febriles”. És molt més el que podria dir, però millor que el lector s’oblidi de mi i alci el teló del llibre la lectura del qual li cedeixo. M’ho agrairà.