La Vanguardia (Català) - Culturas
Hilary Mantel i la novel·la històrica
Per Miguel Delibes una novel·la havia de complir la regla de les tres pes: un personatge,unpaisatgeiunapassió.D’aquesta manera, en la ja cèlebre trilogia de l’anglesa Hilary Mantel, el personatge seria Thomas Cromwell, el paisatge, Anglaterra, i la passió, el poder. A més, ha aconseguit llaurar-se un singular territori novel·lístic a través d’una veu narrativa pròpia, un original motllo literari i un ritme hipnòtic que abdueix el lector igual com els marcians, a les pel·lícules de ciència-ficció dels anys cinquanta, controlaven les ments dels terrícoles. Les seves tres novel·les sobre Cromwell, el conseller d’Enric VIII i home fort del seu regne, han batut rècords en nombre de lectors, traduccions, premis i reconeixements de la crítica. Fins i tot els títols dels llibres són poètics: En la corte del lobo, Una reina en el estrado i El trueno en el reino. Quin és el secret d’un èxit tan gran?
És una renovadora de la narrativa històrica. No practica una simple recreació historicista, aquell recurs gastat en el qual s’embosquen els qui manquen de talent literari. Té la qualitat de fer-nos viatjar cinc segles enrere i aconseguir que el que s’esdevé en aquell temps ens resulti més interessant i actual que el que succeeix en el present, aconseguint el súmmum d’un novel·lista històric: fer contemporani el passat. La seva escriptura s’estima o s’odia, no admet mitges tintes. Al principi comporta certa dificultat penetrar en la seva lectura, però quan se’n troba la manera el gaudi està garantit. Quan em vaig embrancar amb En la corte del lobo vaig quedar atrapat en aquell món literari durant una setmana i no vaig sortir-ne fins dies després d’haver passat l’última pàgina. Llegir aquell totxo em feia entrar en un trànsit de baixa intensitat, com quan passejo, escolto
Bach o la banda sonora que Bernard Herrmann va compondre per a Vertigen. Déu meu, quina meravella d’escriptora.
El seu estil és un continu flux de consciència en el qual s’entremesclen pensamentsdelsprotagonistes,diàlegsintel·ligents, disseccions psicològiques fetes amb escalpel i descripcions ambientals d’enlluernadora concisió i bellesa.
I al fons, Shakespeare. Hilary Mantel va descobrir d’adolescent Shakespeare. Llegir-lo va ser una epifania per a ella, i bé que es nota, perquè una de les característiques de la seva trilogia és l’alè shakeasperià que la impulsa. Els personatges, les escenes i els diàlegs de les seves novel·les tenen molt de l’esperit dels drames de l’autor de Hamlet, cosa que es tradueix en una èpica embridada, unes converses pensades per ser recitades a l’estil teatral, el profund coneixement de la naturalesa humana i considerar la vida com una ininterrompuda successió de passions i drames. I a més, l’essència shakespeariana de la seva narrativa s’aprecia en l’afany d’encaixar els eterns problemes dels homes en la vida quotidiana dels personatges que entren i surten de les seves novel·les. Perquè fins i tot els morts no acaben d’anar-se’n del tot, com passa amb els decapitats Thomas More i Ana Bolena, les ombres hamletianes dels quals es pressenten, fantasmals, a la Torre de Londres i en la memòria dels qui els van tractar.
Una senya d’identitat d’aquesta autora és anar contra corrent de les tècniques narratives més usuals en els best-seller. No gradua la tensió a cada capítol perquè esclati al final d’ells. Divideix els capítols en escenes i modula el clímax en cada una, cosa que obliga a una lectura absorta i interrompuda, a rellegir diverses vegades alguns paràgrafs, ja que hem de fregar-nos els ulls o resetejar les neurones per assimilar tanta bellesa literària i una alta cadència de frases d’amansida poètica. És tan aclaparador com veure per primera vegada al cinema La gran bellesa de Paolo Sorrentino. Aquesta recerca de l’excel·lència narrativa a cada pàgina la fa ser una artesana de primera, qualitat essencial de les obres mestres, ja que el millor art no entén de precipitació conceptual.
S’ha llegit tota la bibliografia relacionada amb la figura de Thomas Cromwell i amb el regnat d’Enric VIII, el monarca que decapitava esposes com qui esfulla margarides. Però, com és tradicional en els grans escriptors anglosaxons, demostra la seva genialitat literària captant a la perfecció la psicologia dels personatges i l’esperit de l’època, sense necessitat d’exhibir contínuament un excés de dades històriques que llastin la lectura.
Assistim esglaiats a les passions que mouen els cors i ments dels homes i dones del segle XVI, tan similars a les passions que mouen les persones al segle XXI. Per això les tres novel·les ens proporcionen un còmode viatge amb l’AVE al passat amb bitllet de tornada al present.
Hilary Mantel va ser nomenada el 2014 Dama de l’Orde de l’Imperi Britànic, una cosa que hauria fet somriure de satisfacció Enric VIII i Thomas Cromwell, ja que, al capdavall, ella ha estat la cronista de les seves consciències i del seu món cinc segles després de la seva desaparició.
La Dama de l’Imperi retorna al segle XVI per concloure la fascinant trilogia sobre Thomas Cromwell
converteix aquest llibre en un altre guardià de la memòria. Les seves veus s’han extingit, no així les paraules que vam transcriure els qui vam tenir la sort d’entrevistar-los”.
En realitat l’excel·lència d’aquests reportatges consisteix a tenir un pla que transcendeix la mera curiositat informativa. En aquest sentit es podria dir que aquest llibre d’Álvaro Colomer segueix la tradició d’aquell nou periodisme que va tenir en Tom Wolf, Truman Capote i Gay Talese una unió desitjable entre literatura ben escrita, exhaustivitat en la informació i una intencionalitat crítica que transcendeix la notícia per inserir-la en la importància del seu temps. És, per tant, moment de deixar constància aquí de l’excel·lència d’aquests treballs i de la seva varietat, en què el famós bombardeig de Gernika es troba amb el costum de treure de la tomba un mort i esbudellar-lo per considerar-lo vampir a Romania o on l’Holocaust que va tenir lloc a Auschwitz no impedeix dirigir la mirada a la tradició mariana de Lourdes. Un llibre magnífic.
Ens fa viatjar segles enrere i aconsegueix que el que s’esdevé en aquell temps sigui més interessant i actual que el present
Shakespeare es deixa notar en l’èpica, els diàlegs ideats per ser recitats i el gran coneixement de la naturalesa humana