La Vanguardia (Català) - Culturas
Tapat i ben tapat
El professor Josep Sala planteja un provocador debat generacional
El 23 de setembre Josep Sala –nascut a Girona el 1978, professor d’institut a Noruega fa 15 anys– va escriure un tuit desvetllant la intenció del llibre que tenia a punt de publicar. “He volgut que Generació tap siguil’anti-JordiAmat:enllocdecomprar i repetir acríticament el discurs de la GenT (amb els beneficis que se’n deriven), he intentat enderrocar-lo per hipòcrita i triomfalista. Si me n’he sortit o jo (sic), ja m’ho fareu saber”. I responent a un comentari, parlant de mi, afegia que “quan els padrins de la GenT desapareguin i els oblidem, els joves se’l menjaran sense pietat. Més li val fer raconet”. Per motius evidents, tenia ganes de llegir-lo. Pensantambelmeupatrimoni,amenaçat, però no només. Essencialment volia descobrir com algú nascut menys de 30 dies abans que jo, format en un món de referències calcat al meu, bastia un discurs generacional que revelava la meva hipocresia tot impugnant el relat que la generació que ens va precedir (nascuda entre el 1945 i el 1965) s’hauria construït sobre ella mateixa.
L’origen del llibre és un post que Sala va penjar al seu bloc ara fa set anys: “La generació T ens ha arruïnat”. Hi constava com la nostra generació (els nascuts entre el 1965 i el 1981) no només era la que havia entomat les conseqüències de la crisi econòmica (habitatge, estabilitat laboral) sinó que ho feia sense haver pogut accedir als àmbits de poder de la societat catalana i espanyola perquè els seguien ocupant els de sempre. I, en tot cas, els qui havien aconseguit remenar la cua, eren (érem) els qui “han repetit com lloros el discurs dels més veterans”.
Entre aquella entrada al seu blog i el present, la situació s’ha modificat com a mínim institucionalment. Exemples? Una pila. Del Govern d’Espanya a la direcció del CCCB, posem per cas, o de l’alcaldia de Barcelona a la direcció literària de les principals editorials de la ciutat. Però són canvis que Sala no ha incorporat a la seva reflexió perquè l’haurien obligat a qüestionar les seves certeses. De fet, llegint-lo sembla com si l’única diferència substancial entre el 2013 i el present hagués estat l’arribada d’uns millennials que a nosaltres ens acabaran d’arraconar en terra de ningú. I com que ell se sent part d’una generació que, segons el seu raonament, ni ha manat ni tampoc ha generat noves idees, decideix presentar-nos un enfilall de dades (les que li encaixen) per tal de descobrir-nos un engany sistemàticament tapat i ben tapat: els pares ens havien dit que si fèiem el que tocava viuríem millor que ells i, en canvi, la garantia del seu benestar acabarà sent la precarietat que configura les nostres vides des de la Gran Regressió perquè ells no haurien resolt alguns problemes estructurals que pateix el país.
L’elaboració d’aquest discurs crític, que passa prou bé gràcies a la prosa amena i apel·lant a alguns grans èxits de la nostra memòria sentimental, és d’una buidor escruixidora. Al cap i a la fi, Sala simplement repeteix la vulgata complaent sobre les tares del 78 sense aprofundir en les ambigüitats del procés de canvi institucional, transmet una idea del felipisme o del pujolisme que no s’empassarien ni uns adolescents fumats en un campus de la CUP (“la CUP és, probablement, la gran aportació que ha fet la generació X catalana al país. Jo, quan miro al meu voltant, no en veig cap altra”) i, sobretot, ignora el gruix del sòlid revisionisme sobre la cultura de la transició que s’ha publicat des de fa lustres. El problema, en darrer terme, és la mandra intel·lectual de qui s’ha fet una teoria omnicomprensiva del seu país a la galàxia de Twitter. Ha associat la seva generació a la sort d’un grup intel·lectual que semblava elegit per manar, però que a l’hora de la veritat ha perdut totes les batalles. Estaven convençuts que tenien la veritat, però en realitat els podria la supèrbia.
Ministeri de Cultura i Acció Cultural Espanyola hi han tingut una activa presència com a país preconvidat, amb una inversió d’1,3 milions d’euros en un nombrós programa d’activitats en línia per anar escalfant motors de cara al 2022.
Per saber com els ha anat als professionals aquesta edició de la Fira de Frankfurt, em poso en contacte amb Maria Juncosa, del departament de drets internacionals de Planeta. No està gens entusiasmada: “Ens perdem la part guai i glamurosa: les copes, el viatge, l’hotel, els sopars... la importància del veure’t cara i cara! I, sobretot, estar immersa a la fira durant 4 dies, non stop. Tot és fira! És un estrès però també una pujada d’adrenalina i d’amor per la teva feina que almenys a mi em dura un parell de mesos i m’ajuda a lluitar contra la moqueta/rutina la resta dels mesos”.
La idea d’una fira en línia més dilatada, per poder atendre fins i tot més cites, la veu fallida: “Es deia que si era diluïda podries veure’t amb més gent, però com que has de combinar-ho amb la feina habitual, et veus amb els mateixos o menys. De fet, ho estem concentrant en tres o quatre setmanes, màxim, i els editors que veig em diuen el mateix. Potser ha estat un error que els organitzadors no hagin creat a temps una plataforma que centralitzi els mítings en línia de manera que la fira sigui en quatre dies. Canes i el seu programa de llibres/pel·lis ho va fer així. Va ser un desastre, però per altres motius”. Maria Juncosa no té de la Direcció General del Llibre dels seus plans més immediats; el programa de Frankfurt 2022, on Espanya serà convidada d’honor, i el llançament del Manifest per la Lectura, un text d’Irene
Vallejo sobre el valor de la lectura que pretenem que sigui la peça conceptual des de la qual arrencar un pacte per la Lectura. I, en la part festiva, mantindrem el lliurament dels premis Liber”.
Aquest any Liber retrà un merescudíssim homenatge a l’editora Núria Tey, després de 30 anys al peu del canó editorial. Va començar a Grijalbo, va arribar després a Plaza & Janés, on va impulsar l’edició de butxaca que acabaria convertint-se en el potent segell DeBolsillo. Al llarg dels últims 20 anys, Tey ha estat directora editorial de Plaza & Janés, Grijalbo, Suma de Letras, Aguilar o Rosa dels Vents, i ha tingut sobre la seva taula els llibres d’Isabel Allende, Ken Follett o
Julia Navarro. Però el més sorprenent de Núria Tey és que, la trobis on la trobis, amb tot l’estrès d’una multinacional a sobre, no perd mai el somriure ni deixa de tenir un gest amable. L’homenatge de Liber serà el 27 d’octubre a l’Arts Santa MònicadeBarcelona.
Repeteix la vulgata sobre les tares del 78 sense endinsar-se en les ambigüitats del procés de canvi institucional
Frankfurt ha celebrat la Fira del Llibre en línia, com també ho farà Liber, que aquest any homenatja l’editora Núria Tey