Mitigar les desigualtats

Fa uns dies vaig ser a la presentació d’un llibre sobre les conseqüències de la crisi econòmica. L’argument és ben conegut: l’enorme desigualtat provocada per la crisi espanyola ha posat en perill la democràcia. Encap de les presentacions no es va esmentar la paraula atur. Amés, i com també és habitual en les anàlisis recents, elmóncomença al principi de la crisi i la història no serveix de referència ni tampoc ensenya res. I tot, farcit d’una certa “imprecisió” a l’hora de descriure l’evidència: la desigualtat de la renda i de la riquesa s’utilitzaven de manera intercanviable. Sembla que, per amolts, l’economia és una ciència menor on és el mateix 40 que 40.000. Quan va acabar la presentació estava tan atònit que no vaig poder ni aixecar lamà per formular preguntes. Enqualsevol cas, eren tantes que no hi hauria hagut prou temps. Aquí sota deixo algunes de les preguntes que tenia i les seves respostes. Recordin la dita del bon advocat: no s’han de fer preguntes per a les quals no saps les respostes.

Hi ha un fet objectiu que no és qüestionable: la desigualtat de la renda aEspanya, mesurada per l’índex deGini (que pren valor 0 si hi ha una igualtat perfecta i 100 en l’extrem de la desigualtat) va pujar del 32,4% del 2008 al 34,7% del 2014 (Eurostat).

Primera pregunta: per què en diuen desigualtat quan n’haurien de dir atur? Tots els estudis disponibles assenyalen que entre el80% i el 90% de l’increment de la desigualtat aEspanya des del començament de la crisi es deu a l’augment de l’atur. La raó per parlar de desigualtat és el complement interpretatiu habitual: per tant, els rics guanyen molt més i els pobres, molt menys. Aquesta interpreta- ció és simplement incorrecta: en el cas espanyol, a diferència del cas dels Estats Units, l’1% dels ciutadansambmés ingressos és similar al dels països més avançats de laUEi es troba al mateix nivell que als anys vuitanta. “És l’atur, estúpid”. És fàcil comprovar comel mateix efecte –l’augment de l’índex de desigualtat de Gini fins a assolir el nivell 34-35– es va produir durant els anys 1994-97, després de la crisi de 1992-93 i el ràpid augment de l’atur. Per tant, aquest ràpid augment de la desigualtat a Espanya després de qualsevol crisi és conseqüència de deficiències estructurals al mercat laboral que generen un gran increment de l’atur cada vegada que l’economia s’alenteix. Si es vol posar un exemple d’un país on la desigualtat augmenta perquè els “rics guanyen més i els pobres guanyen menys” es pot parlar de Dinamarca, on l’índex de desigualtat ha crescut un 10% des del 2008, ambuna taxa d’atur de tan sols el 6%. I, a diferència del cas espanyol, en què l’índex de desigualtat s’ha reduït des del 2014amb el creixement econòmic i la creació d’ocupació, a Dinamarca el 2016 la desigualtat ha tornat a augmentar.

Segona pregunta: per què s’ha dit que la desigualtat de la renda i de la riquesa són molt altes, aEspanya? L’explicació només pot ser un sobreescalfament dialèctic o el simple desconeixement. La desigualtat de la riquesa aEspanya és menor que en la majoria de les economies desenvolupades.

Tercera pregunta: per què parlem de desigualtat de la renda i no del consum? Què és més important, la capacitat d’ingressar o la de consumir? Els economistes solem preferir treballarambles despeses familiars en lloc dels ingressos ja que sabem, per molts anys d’enquestes de pressupostos familiars, que els ingressos en molts casos estan subestimats pel fet de pensar que l’enquestador podria ser un funcionari d’Hisenda disfressat. Defet, en molts casos les despeses corrents reportades són més grans que els ingressos. Doncs bé, resulta que la desigualtat del consum s’ha reduït substancialment des del començament de la crisi.

Quarta pregunta: llavors, el paper del sector públic ha estat irrellevant a l’hora d’aturar el creixement de la desigualtat? Enabsolut. Les prestacions per jubilació, les prestacions d’atur i, en una proporció inferior, els impostos directes, han tingut una capacitat redistributiva enorme que ha crescut al llarg de la crisi. La seva aportació redistributiva és similar a l’observada als països escandinaus. Sense la seva participació, l’augment de la desigualtatcoma conseqüència de l’augment de l’atur hauria estat descomunal. El funcionament d’aquests mecanismes de l’Estat de benestar ha reduït la desigualtat resultant purament del mercat un 36%, segons un estudi de l’IVIE.

Cinquena pregunta: no s’haurien d’incloure en el càlcul de la desigualtat la provisió de serveis públics (sanitat, educació, etc.) que també són part de l’Estat de benestar? La discussió dels últims anys ha vingut dominada per la paraula

retallades, malgrat que la despesa pública en educació i sanitat l’any 2015 ja es trobava per sobre del nivell del 2007 mentre que el PIB per càpita encara va continuar estant per sota fins al 2017. La imputació dels serveis públics rebaixa l’índex de desigualtat de mercat en un 46%(dades de l’IVIE). Si incloguéssim la imputació de l’habitatge en propietat, un càlculambdificultats tècniques evidents, el resultat seria un índex de desigualtat encara inferior.

La veritat és que el que més ens hauria de preocupar, si bé la situació actual de l’atur ja és molt preocupant, no és la desigualtat d’avui, sinó la que ve. La desigualtat tendencial, i no la conjuntural causada per la crisi econòmica. Els països que estanmés avançats en l’aplicació de les noves tecnologies i la robotització mostren un significatiu i persistent augment de la desigualtat. Permitigar els seus efectes sabem que necessitem millorar el capital humà, la desigualtat del qual rau en la base de la desigualtat de la renda. Aquest objectiu només s’aconsegueixmillorant la igualtat d’oportunitats en l’accés a l’educació. I ambaixò ja tinc tema per al pròxim article.