El malparat treballador mexicà

Mèxic ha de buscar un model per apujar els salaris, malmesos pel TLC i amenaçats ara per Donald Trump, que vol posar fi al tractat

En les tenses negociacions sobre el futur del tractat de Lliure Comerç (TLC) entre els EUA, el Canadà i Mèxic, un dels assumptes mes espinosos són els salaris mexicans. Dues de les delegacions de ministres i representants empresarials i sindicals presents en les últimes rondes a Ciutat de Mèxic i a Washington insisteixen en la importància de millorar la situació del malparat treballador mexicà.

És lògic. El salari mínim real –ajustat per compensar la inflació– a Mèxic ha caigut un 22% des de la firma del tractat, l’any 1994, fins als 69,7 pesos al dia, menys de 3,4 euros. Es tracta d’una dada força impactant, i encara més perquè el 70% dels treballadors mexicans cobren menys de tres salaris mínims. Vint-i-tres anys després de la signatura del TLC –també conegut com a Nafta, per les seves sigles en anglès–, el mexicà mitjà cobra menys en termes reals del que el seu pare o mare cobraven el 1994. Ni tan sols s’ha aconseguit la promesa convergència amb els EUA: el 1994 un treballador industrial cobrava a l’entorn del 18% del seu homòleg dels Estats Units. Ara cobra el 13%.

Fins i tot a les modernes plantes multinacionals de l’automòbil de Nissan, Audi, Kia o Ford, que han aparegut com bolets al llarg de la cadena de subministrament des de Puebla fins a Monterrey, els salaris han decebut. Mentre que un treballador d’una planta sindicalitzada als EUA cobra més de 40 dòlars l’hora, el seu homòleg mexicà només ingressa entre un i dos dòlars a l’hora. “Això és un bon salari aMèxic”, va dir el conductor d’un dels autobusos que transporten els treballadors a la planta de Kia a Pesquería, prop de Monterrey. Fins i tot l’obrer xinès ha superat el mexicà. Els salaris nominals han pujat un 157% a les plantes de l’automòbil de Shenzhen oGuanzhou des del 2006, davant el 20% de les de Guanajuato o San Luis Potosí.

Així doncs, no és estrany que un dels participants en la negociacions del TLC afirmés davant la premsa, després d’acabar una de les últimes rondes: “El nostre objectiu és incorporar requisits que facilitin un augment de salaris a Mèxic”. El que sí que resulta estrany és que qui ho va dir no fos Ildefonso Guajardo, el secretari d’Economia mexicà, sinó Robert Lighthizer, el líder de l’equip dels Estats Units. Mentre els EUA i el Canadà volen una clàusula laboral que permeti pujades del salari mínim i la defensa d’alguns drets de conveni col·lectiu, el Govern mexicà s’hi oposa.

La posició dels sindicats mexicans és encara més sorprenent. Rebutgen qualsevol mesura que pugui elevar els salaris a Mèxic. “Hem arribat a la situació extrema en què la patronal dona suport a un petit augment del salari mínim i els sindicats no”, diu Hugo Beteta, director de la Cepal (l’agència econòmica de l’ONU a l’Amèrica Llatina) a Ciutat de Mèxic. Increïblement, atès l’elevat grau de descontentament que es palpa a tot Mèxic per l’estancament salarial i les pujades de preus, no hi ha hagut ni un sol dia de vaga oficial en dos anys.

Què passa, doncs, amb els sindicats mexicans? Igual que el Partit Revolucionari Institucional (PRI), van ser cooptats sota l’històric patriarca sindical Fidel Velázquez, líder de la Confe-

El salari mínim real ha caigut un 22% des de la firma del TLC el 1994: fins als 69,7 pesos al dia, 3,4 euros