Escalar sense prendre decisions

Si la feina dels directius és decidir, com és que alguns arriben a dalt de tot gràcies a no prendre mai decisions? No parlo de política, on els exemples són freqüents, parlo d’empresa i sovint d’empreses grans.

Aquests directius fan del fet d’escalar sense decidir res, un art. Podríem dir que són activament passius. Voletegen al voltant de les decisions però no prenen mai determinacions transcendents. Són prínceps de la procrastinació. Tenen alguns principis.

No deixen mai aterrar un problema a la seva taula. Consideren que no els paguen per arriscar. Prefereixen buscar refugi en qui calgui, abans que decidir. No es preocupen gaire a pensar pel seu compte, els funciona bé compilar idees en funció de les modes. Són veus de cor, aquelles que canten per sota però somriuen al director. Són gregaris avantatjats.

No hi ha dubte que alguns d’aquests directius tenen un bon fonament tècnic però la veritat és que no tenen ànima de directiu “decisor”. Ningú no pot recordar res concret del seu full de serveis però surfegen bé en les complexitats de l’empreses. En les reunions, més que intervenir amb criteri propi saben a qui adherir-se en cada moment. Parlen després. Controlen les ocurrències. Tenen més retòrica que discurs. Donen prosopopeia al no-res.

Fan que la burocràcia jugui a favor seu. Coneixen bé les sinuositats dels processos. Són bons creant oportunament comitès per no decidir. I comissions, també estan a favor que tot tingui la seva comissió. Sembla que treballen molt, però només estan reunits. Anticipen tots els impossibles de qualsevol innovació i es recreen assumint com a exclusius els èxits dels seus equips. De vegades són simpàtics, però no són empàtics. Deleguen malament perquè deleguen la competència i també la responsabilitat. Mai res dolent no és responsabilitat seva.

Davant de situacions complicades esperen que els problemes es dilueixin. En aquests casos, més que dubtar, entretenen qualsevol solució. Ni fan ni deixen fer. Si poguessin apostarien sempre a la X en una travessa. Això sí, quan oloren el cavall guanyador, són els primers a practicar la fe del convers si cal.

Es mouen més bé que ningú en els intersticis de les conspiracions guanyadores. Saben caure drets. Se’ls podria aplicar aquella anècdota de Pío Cabanillas que quan era sotssecretari de Manuel Fraga al Ministeri d’Informació i Turisme, davant uns comicis, una periodista li va preguntar: Qui guanyarà aquestes eleccions senyor sotssecretari? I el bon gallec de Pío Cabanillas va contestar: “Guanyarem senyoreta, no sé qui, però guanyarem...”.

I és que aquests professionals d’escalar sense prendre decisions són fàcilment elegibles. Sempre hi ha una certa comoditat en el fet d’escollir la mediocritat. Especialment si qui els elegeix no vol haver de triar entre dos bons candidats alternatius. Els que els trien saben que no resoldran res transcendent però que tampoc no seran contradits. Per la seva banda, els elegits consideren que la meritocràcia és una cosa que té a veure més amb la inèrcia que amb la competència. La jerarquia és el seu hàbitat natural i en ella saben escalar. Si arriben a la cúspide no cal sinó fer el de sempre: presidir inèrcies i encarregar a algú que pensi per ells.

Abans aquests perfils professionals tenien el temps com a aliat. No decidir podia ser una estratègia per prosperar dins de l’empresa. Es tractava de tenir paciència, esquivar problemes i de mica en mica arribarien taules més grans en pisos més alts. Però alguna cosa ha canviat. El món s’ha accelerat. L’agilitat ha començat a ser un requeriment. El més prudent ja no és enrocar-se i esperar. Per a moltes empreses tenir directius incapaços de prendre decisions en la complexitat és un suïcidi.

Els directius han de decidir i no pas embolicar infinitament la troca. Hauríem de fer un cert homenatge als que s’hi atreveixen, ja que no ho tenen fàcil. No és senzill definir estratègies en un món bombardejat per disrupcions. Té mèrit saber quan la teva organització ha d’apostar ja pel big data i la intel·ligència artificial sense esperar-se més, però encara sense resultats immediats a l’horitzó.

No és fàcil innovar, saber prendre riscos sobre opcions que el mercat determinarà si funcionen tan bé com semblava en els prototips. Tampoc no és còmode prendre decisions sobre el talent i encara menys sobre el no-talent. La vida dels directius no és fàcil, són gent que ha de saber dubtar en públic, perquè si no dubten és que no són fiables. És a dir, no pensen. És a dir, no decideixen. A aquests directius els queden bé aquells versos de Mario Benedetti: “Me gusta la gente con criterio, la que no se avergüenza de reconocer que no sabe algo o que se equivocó / Me gusta la gente que al aceptar sus errores, se esfuerza genuinamente por no volver a cometerlos”.

Hem de crear cultures corporatives on els directius que no decideixen, que no deixen fer, que no són autèntics, redueixin els seus perímetres en comptes d’augmentar-los. Cal fer més espai als emprenedors dins de l’empresa, encara que de vegades fracassin. Vivim en entorns tan complexos que alguns pretenen gestionar la complexitat sense prendre decisions, pensant que ajornant es resol tot. I no és així. Les empreses necessiten gent que calculi però els sobren calculadors.