Una recuperació agredolça

Les dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) corresponents al quart trimestre del 2017 permeten una avaluació del que està representant la recuperació econòmica, que ja porta quatre anys des del nadir del 2013. Una màquina de crear llocs de treball

Comencemper les bones notícies, que són les que ens repeteixen els polítics per justificar que anem bé: Espanya està creant molts llocs de treball. Tenen raó: en termes relatius, més que qualsevol país del nostre entorn, ambl’excepció (sempre lamateixa!) d’Irlanda. Entermes absoluts, més que qualsevol país excepteAlemanya i elRegne Unit, que sónmolt més populosos.

Avui aEspanya treballen (poc omolt) gairebé 2,2 milions més de persones que fa quatre anys. Es tracta d’una recuperació impressionant, que s’ha traduït en una caiguda de la taxa d’atur del27% al 17%. Continua sent altíssima, però la millora és enorme.

El problema és que aquí s’acaben les bones notícies. Nanoproductivitat

Unprimer símptoma inquietant és la productivitat, que està creixent massa lentament. Concretament (i mesurada en PIB real per hora treballada), ho està fent al 0,4% anual, quan als països que ens van al davant (França, Alemanya, Països Baixos, Dinamarca...) ho està fent a prop de l’1%. Ara bé, de la productivitat depenen els salaris que es poden pagar i les cotitzacions socials que es poden cobrar, de les quals, al seu torn, depenen les pensions.

Endefinitiva, estem vivint una recuperació caracteritzada per la creació de molts llocs de treball però poca productivitat. És elmateix que va passar en la recuperació anterior, després de la crisi de 1992-94: en els quatre primers anys també es van crearmoltíssims llocs de treball, però tambéambincrements de productivitat baixos i molt per sota dels del nostre entorn. L’antecedent és inquietant, perquè la productivitat va ranquejar durant tota l’expansió, entre 1995 i el 2007. Massa poca qualificació Per què tan poca productivitat? Una pista: Espanya és l’únic país del nostre entorn on està augmentant el nombre de treballadors poc qualificats (els que tenen l’ESO omenys): gairebé mig milió (494.000) dels 2,2 a què abans m’he referit. Insisteixo: tots els països del nostre entorn han reduït la xifra de treballadors poc qualificats en aquest interval de temps.

Si tants empresaris es conformenamb treballadors poc formats, no ens ha d’estranyar que la productivitat es ressagui. No és país per a joves

Això darrer no és l’única excepcionalitat espanyola. La segona és que és l’únic país on no està augmentant el nombre de treballadors joves (entre 25 i 39 anys). Per algun motiu, la generació més ben

preparada de la història resulta poc atractiva per als empresaris. I això tot i que la taxa d’atur entre aquests joves és igual a lamitjana: del 17%. Insisteixo: tots els països del nostre entorn (excepte Itàlia) han augmentat el nombre de treballadors joves; nosaltres l’hem reduït (en 260.000). Els joves també els volem poc qualificats...

Que s’estigui reduint el nombre de treballadors joves no vol dir que no s’estiguin creant llocs de treball per a ells. Significa que sónmenys els que s’incorporen que els que deixen de ser joves. Considerem ara els ocupats que tenen entre 25 i 29 anys, que podem considerar representatius d’aquells que han començat a treballar durant la recuperació.

Doncs bé, resulta depriment comprovar que el29% estan poc qualificats. Dit d’una altra manera, per cada 10 joves que troben feina, 3 estan poc qualificats. En canvi, a Europa és un de cada 10. Estem parlant de joves que han tingut temps de sobres per acabar el batxillerat o un FP de graumitjà, però que no ho han fet, i estem parlant d’empresaris que podrien contractar joves que sí que ho han fet.

És molt significatiu el sexe d’aquests joves, perquè hi ha una gran diferència entre homes i dones. D’ells, són més d’un de cada tres (34,5%) que estan poc formats, mentre que d’elles ho són una de cada cinc (21,7%). AFrança les xifres equivalents són un de cada deu (10,4%) i una de cada 20 (5,2%).

...I això els continua expulsant de l’escola. D’on provenen aquests joves tan poc formats? Òbviament, de l’escola i de la immigració. L’EPA no ens en dona la proporció, però podem deduir que la major part estan sortint de l’escola, perquè en aquests quatre anys han entrat a Espanya uns 200.000 joves de 25 a 29 anys, que encara són pocs en relació al nombre d’ocupats d’aquesta edat (1,65 milions). D’això es dedueix que la major part dels 464.000 ocupats d’entre 25 i 29 anys que tenen una qualificació baixa han sortit de l’escola, cosa que explica per què Espanya continua encapçalant les estadístiques europees d’abandonament escolar prematur (els que deixen d’estudiar un cop superat l’ESO): un 19%, quan a França és del9% i a pocs països supera el 11% (Portugal i Itàlia). Mentre hi hagi empresaris àvids d’aquesta mena de treballadors, els estudiants abandonaran prematurament els estudis en més proporció que arreu d’Europa.

Endefinitiva, continuem tenint un patró de creixement ambmassa sectors i massa empreses per als quals la qualificació i la productivitat importen poc perquè el que compta és pagar poc.

Enconclusió, les xifres de l’EPA tenen un aspecte molt positiu, però també presenten massa aspectes inquietants. El nostre mercat laboral continua malalt, però no per manca de flexibilitat, que és l’obsessió de molts, sinó perquè és el reflex d’un model productiu que aspira a poc, segurament perquè competeix per preu. Aaquest model productiu li convenen estímuls per millorar. Facilitar-li l’accés en abundància.