Triple canvi de paradigma

Cada final d’any, el president xinès, Xi Jinping, dirigeix un discurs televisat a la nació. Gravat al seu despatx, és costum que els experts en geopolítica analitzin quins llibres té a les prestatgeries. Aquest any no va passar inadvertit el fet que darrere seu apareguessin dos supervendes recents sobre intel·ligència artificial, Themaster

algorithm i Life in the smart lane. L’interès xinès per la intel·ligència artificial va més enllà de la lectura: la construcció d’un parc d’investigació a Pequín, amb una inversió de 2.000 milions de dòlars, és un pas endavant en l’objectiu de convertir la Xina en líder mundial en intel·ligència artificial cap al 2025. La Xina té un avantatge únic per dominar aquesta tecnologia: oceans de dades provinents de la seva immensa població. El control de la intel·ligència artificial està previst en la seva ambiciosa estratègia d’innovació nacional. Entre els seus plans de desenvolupament econòmic, el país del drac pretén, explícitament, passar d’una “innovation nation” cap al 2020 a una “innovation leader” el 2030 i a una “potència mundial en innovació científica i tecnològica” el 2050. Ho aconseguiran molt abans. Les grans empreses digitals xineses, com Baidu, Alibaba i Tencent, estan fent esforços gegantins en R+D, al nivell de Google, Amazon o Facebook. I sis dels deu principals unicorns ( start-ups més valorades delmón) ja són xinesos.

El concepte de tercer món ha deixat de tenir sentit. Avui la Xina, un país que el 1960 patia fam, inverteix en R+D més que la Unió Europea, i té grans clústers d’innovació com el hub biofarmacèutic de Canton i la vall del silici de Shenzhen, la segona àrea delmón (després de Tòquio) en generació de pa- tents. Un total de 800 milions de persones han sortit de la misèria, i van directes a liderar elmón en indústria, ciència i tecnologia. Cada vegadamés països en menys temps creuen la frontera del desenvolupament, superen l’era industrial i prenen posicions en l’economia del coneixement. Durant centenars d’anys, fins al despertar industrial del 1750, el desenvolupament econòmic mundial va ser pràcticament negligible. Al segle XVIII unes quantes nacions van posar en marxa la revolució industrial, cosa que va originar un procés sense comparació de creació de riquesa que les va fer sobresortir per sobre de la resta. Al llarg dels 200 anys següents hi va haver un procés de divergència entre una petita elit de països industrialitzats i una gran massa de països pobres. Vam néixer a Europa, afortunats, sota aquest model, i ens pensem que és immutable. Però avui aquesta tendència divergent s’ha invertit. Al llard dels últims 50 anys, cada vegadamés països han saltat la barrera del desenvolupament per afegir-se a la lliga de les economies avançades. La globalització, la digitalització i la innovació tecnològica estan creant un triple canvi de paradigma a causa de la superposició de tres factors. El primer és la convergència global cap a un estàndard econòmic únic, a què es van afegint països emergents. El segon, l’aparició d’una nova dinàmica de desigualtat, que abans era horitzontal (desigualtat entre països) i ara en lamesura que es redueix es converteix en vertical (dins dels països). El tercer factor, conceptualitzat pel professor Brian Arthur, de Stanford, és el pas d’una economia industrial (en què el repte era perfeccionar la competitivitat, la productivitat i l’eficiència) a una economia del coneixement, digitalitzada i virtualitzada. A mesura que les empreses incrementen la seva intensitat digital, més i més parts d’aquestes companyies es virtualitzen. La tecnologia crea una “segona economia” digital, cada vegada més productiva i autònoma. Segons Arthur, estem passant de l’era productiva a l’era distributiva, en què la producció deixa de ser un problema tècnic i el repte passa a ser la correcta distribució de la immensa riquesa creada.

La tecnologia cada vegada ofereix més solucions als problemes humans. Estem en el millor dels moments, en el millor delsmons possibles. Els indicadors de desenvolupament són extraordinaris, en termes de caiguda de la mortalitat infantil, extensió de les democràcies, sanitat, alfabetització del planeta (el 85% de la poblaciómundial està alfabetitzada) i erradicació de la pobresa extrema. Es crea riquesa a un ritme mai no vist, malgrat que no es distribueix amb prou eficiència: avui només vuit afortunats acumulen la mateixa riquesa que mitja humanitat, en un ràpid procés de concentració (el 2016 eren 62 persones les que tenien el mateix patrimoni que els 3.600milions de persones més pobres). Tot i això, el progrés agregat és extraordinari, i ho serà més amb més esforç en R+D. La tecnologia permet accés a recursos a una escala impensable fins fa poc. N’hi ha prou de dir que cobrint un 1,2% de la superfície del Sàhara amb plaques solars d’última generació podríem alimentar d’electricitat tot el planeta.

La capacitat innovadora determina el benestar de les nacions. Segons Bloomberg, els tres païsosmés innovadors del món són Corea del Sud, Suècia i Singapur. Entre els deu primers llocs ja no hi ha els Estats Units, amb una potència científica i tecnològica que decau. Sis de les economiesmés innovadores continuen sent europees: Suècia, Alemanya, Suïssa, Finlàndia, Dinamarca i França. Irlanda i Àustria els trepitgen els talons. El model europeu reneix, i continua sent el més envejable i equilibrat. I nosaltres? Som conscients del canvi de paradigma? Estem agafant el tren de la revolució tecnològica? Estic segur que els nostres líders, com a la Xina, tenen plans estratègics i objectius clars de desenvolupament de la intel·ligència artificial, d’extensió de les energies renovables, d’impuls a la digitalització i de creació de competitius ecosistemes innovadors. Això espero. En depenen les nostres pensions.