La Vanguardia (Català) - Diners
El final de la calma irracional
Brusca tornada a la normalitat. Les borses trenquen una llarga ratxa alcista i sense sobresalts, amb una setmana amb volatilitat i caigudes. Per ara, sense pànic...
Com una tempesta d’estiu –o, més aviat, unes quantes–, però en ple hivern. Així ha irromput, de sobte, la volatilitat a la llarguíssima festa de què gaudien els mercats des de feia més d’un any. El divendres 2 de febrer, després que es fessin públiques als Estats Units les últimes dades de llocs de treball i de salaris, moltes gestores van començar a desprendre’s dels bons del país. El fantasma de la inflació –d’altra banda, esperada, anhelada, gairebé suplicada pels bancs centrals– feia acte de presència. I, en l’imaginari (real) borsari, no venia sola: l’acompanyaven noves i més ràpides alces dels tipus d’interès.
A partir d’aquí, el sol es va ocultar i van començar a caure piques de punta. Aquell divendres, el Dow Jones va caure un 2,4%. Però això va ser només el principi. Durant tota la setmana següent –la passada–, les borses van ser sacsejades per aquella por d’un gir radical, contundent, expeditiu des de la laxitud i els estímuls que han dominat el panorama els últims vuit o nou anys cap a una política monetària més restrictiva.
La por, o la prudència acomodatícia –en expressió draghiana–, és el que hi ha al darrere del que ha passat. Però hi ha alguna cosa més? Les vendes massives dels bons i les accions obliguen a preguntar-se si la correcció és només un sotrac important o l’inici d’un canvi de tendència als mercats. L’avís de l’existència de forts desequilibris. El preludi d’un crac, d’un canvi de cicle, d’una recessió...
Pocs, molt pocs, creuen que aquest sigui el cas. Almenys ara per ara. Pimco, la gestora de fons més important del món, assegura: “No observem un mercat baixista en actius de risc, ja que això requeriria o bé un escenari de recessió altament probable o valoracions pròpies d’una bombolla”. Els actius, almenys alguns d’ells, eren cars, i molts continuen cotitzant a preus desorbitats. Però els fets no obeeixen a un ajust d’aquestes característiques.
Quina és l’explicació, aleshores? “És molt possible que no sapiguem mai les raons reals i les causes que hi ha al darrere del que ha passat aquesta setmana”, va dir divendres, amb inusitada sinceritat, Christian Gattiker, estrateg en cap del banc suís Julius Baer. Simplement, va passar. I, segons els experts, no és dolent que hagi passat. Des de Mario Draghi fins a Janet Yellen, presidents delBCEi de laReserva Federal, passant per desenes o centenars d’economistes, banquers i analistes, els últims anys han abundat les veus que demanen la “normalització” de la política monetària. Encara no s’ha implementat, però ja s’acosta. I, entre moltes altres conseqüències, n’hi ha una que ja ha arribat per avançat: s’ha començat a posar fi a la calma irracional. La tempesta passarà i sortirà el sol, sí. Però que ningú no esperi poder anar cada dia a la platja...
Pimco, el gestor de fons més gran del món, creu que no hem entrat en absolut en un mercat baixista La normalització de la política monetària encara no ha arribat, però du la volatilitat, que ara era absent