Desequilibris comercials i salaris

ElnouGovern alemany, constituït dificultosament sis mesos després de les eleccions, haurà d’afrontar necessàriament l’enorme superàvit que Alemanya mantéambla resta del món. Per tres motius. Primer, perquè les regles de la Unió Europea estableixen el límit d’un6% del PIB, que superaamb escreix. Segon, perquè el superàvit és molt impopular fora de les seves fronteres (reprendré aquest punt immediatament). Tercer, perquènoté sentit acumular indefinidament crèdits contra la resta del mónquan l’experiència acredita que molt sovintnoes poden recuperar. Sobre això últim, Martin Wolf ja va explicar al Financial Times que té sentit que la formiga acumuli reserves per a l’hivern, perònosi la manera de fer-ho és prestar-les a la cigala.

Considerem la impopularitat dels superàvits alemanys. DonaldTrumpestà iniciant una guerra comercial contra la Xina per tal de protegir la indústria americana. Ara bé, el superàvit d’Alemanya és gairebé el doble de gran que el xinès, i, malgrat que demomentTrumpnoté la Unió en el seu punt de mira, noes pot excloure que revisi aquesta decisió en el futur.

Però, mésque l’animositat americana, a Alemanya l’ha de preocupar la dels països mediterranis, ones considera que els superàvits alemanys estan fonamentats en una devaluació salarial efectuada a finals dels noranta (l’Agenda 2010), que els fluxos financers que en són la conseqüència van alimentar la bombolla immobiliària i, finalment, que la solució que les institucions europees (i, en definitiva, Alemanya) han imposat per gestionar-ne les conseqüències ha suposat “exportar” la deflació salarial icondemnarmilions de treballadors a l’atur.

Ara bé, el problemaambels superàvits alemanys–comambtants problemes econòmics– és quenohi ha consens ni sobre les causes ni, per tant, sobre els possibles remeis.

D’entrada, molts economistes alemanys qüestionen l’explicació anterior i, coma prova, addueixen que tots els països de parla alemanya o escandinava presenten importants superàvits (i en el cas de Suïssa i els Països Baixos en una proporciómés gran). Tambéaddueixen que Irlanda, Itàlia, Portugal iEspanyahan passat del dèficit al superàvit sense que els superàvits alemanys hagin deixat de créixer. Tambéaddueixen que “el tangonoméses ballaambparella”: que el superàvit dels uns és el dèficit dels altres, i que l’enorme dèficit americà és possible perquè Wall Street és capaç d’oferir productes financers prou atractiusper captar els recursos financers per compensar-los. Finalment, addueixen que el superàvitnoés conseqüència d’una política, sinó de milions de decisions que, en síntesi, consisteixen a estalviar, i que la població alemanya estalvia perquè està envellida i, comla formiga, vol protegir-se de l’hivern demogràfic.

Pel que fa als remeis, alguns defensen que –per compensar la frugalitat privada– els poders públics alemanys haurien d’endeutar-se. Noho faran. Perquè tenen al·lèrgia al dèficit iperquènohohan de fer: el deute públic alemany equival al65% del seu PIB, una proporció relativament baixa en el context europeu però superior al límit del60% que en el seu dia es va establir, iAlemanya també hauria de donar exemple en això.

Comacabarà tot? Per respondre, crec quehemde recordar dues coses: que França continua presentant dèficits, i quina és la breu història del salarimínimalemany.

Alemanya, comla resta dels països de parla alemanya i escandinava, maino n’havia tingut, ino el va introduir fins a l’1 de gener del 2015. Es diu que va ser una imposició del partit socialista quan es va formar la primera Grosse Koalition d’Angela Merkel, però aquesta és una explicació poc convincent si tenim present que l’SPD havia governat en solitari en diverses ocasions.

Enrealitat, Alemanya va introduir el salarimínimpressionada per França, iho va fer en dues fases: l’1 de gener del 2014 en va introduirunde sectorial aplicable a la indústria càrnia, i al cap d’un any a tota l’economia. Laraó d’aquest comportamentva ser la crisi dels escorxadors francesos, incapaços de competirambels alemanys, els quals estaven subcontractant les operacions de manipulació –dins de les seves pròpies instal·lacions– a empreses de l’Est els treballadors de les quals noestaven subjectes al conveni col·lectiu alemany.

Lamevaaposta, doncs, és que Alemanya apujarà el seu salari mínim, quehofarà per pressions franceses i queunaltre cop el punt se l’apuntarà l’SPD. Els indicis són clars:

–El “Pilar Europeu de Drets Socials”, proclamat elnovembre passat, inclouun compromís aunsalarimínim“adient”.

–El presidentMacronha emfasitzat el “paper clau” del salarimínimen el “model social europeu”.

–L’acord de coalició entre laCDU, la CSUi l’SPD estipula que el Govern alemanyprovarà de desenvoluparunmarc europeu del salarimínim.

–El salarimínimalemany (tot i ser significativamentméselevat que l’espanyol) és un15% inferior al francès (sempreamb relació alPIBper càpita respectiu).

Laintroducció del salarimínimalemany va empènyera l’alça els salaris immediatamentper sobre del seu nivell, i això va contribuir auna certa compressiódel ventall salarial i a la reducció de les desigualtats, cosa que serà una bona notícia. El quenohemd’exagerar és l’impacte que aquesta mesura tingui sobre les exportacions dels països mediterranis, ja quenomés representem el10% de les importacions alemanyes, enfront del40% que representen els països de parla alemanya i escandinava, que, juntamentambFrança, són els que poden beneficiar-semésd’aquesta decisió.

Comrecorda sempre entre nosaltres Jordi Angusto, Keynes insistia que calia penalitzar els superàvits, inosaltres, en canvi, penalitzem els dèficits. Comque ningúnopenalitzarà Alemanya, serà una bona notícia que se la forci a apujar salaris. Tots en sortirem beneficiats.

Pressió Com que ningú no penalitzarà Alemanya pels superàvits, serà una bona notícia que se la forci a apujar salaris; tots en sortirem beneficiats