La Vanguardia (Català) - Diners
Macron ho aposta tot a les reformes
El jove president creu que té la missió essencial de dinamitzar una França massa anquilosada
V ase runa exageració provocadora i festiva, però va poder apel·lar també al subconscient col·lectiu d’una part rellevant de la societat francesa. En la marxa de l’ esquerra radical, al centre de París, el 5 de maig, un manifestant exhibia un fotomuntatge, atall de quadre antic, d’ un Em manuel Ma cron caracteritzat com Lluís XIV, el Rei Sol, paradigma de la monarquia absolutista.
Amb aquesta caricatura no només es volia criticar el suposat tarannà autoritari i la gestió molt vertical del jove president francès. Re- trocedir a Lluís XIV significa, així mateix, qüestionar un lema sacrosant des de la Revolució Francesa i que presideix encara les façanes de les escoles: “Llibertat, igualtat, fraternitat ”. El desafiamentdeMacronenel seu afany reformista és mantenir un equilibri entre aquests conceptes, que els seus compatriotes mamen des del bressol. Desprésd’unanya l’Elisi, Macron es troba en ple pols per imposar la seva agenda transformadora. L’Hexàgon no és territori fàcil per a aquesta tasca. Les vagues a l’empresa de ferrocarrils(SNCF) i aAir France, les protestes estudiantils, dels jubilats i d’altres col·lectius mos trenque hi ha fortes resis t è n c i- es socials. Hi han hagut episodis esporàdics de violència a càrrec de grups radicals.
El president vol liberalitzar iaugmentar l’eficàcia, al sector públic i al privat. La seva obsessió és canviar un país que veu massa anquilosat, corporativista, panxacontent i al·lèrgic al risc. Està convençutque va ser elegit perdurat erme aquest amissió i no una altra. La seva presidència serà una fita reformadora ono serà. Horepeteix sense parar.
En una entrevista recent amb el canal públic France 3, Macron va insistir en el seu sever diagnòstic. “Som França, i França és un país quenoesreforma–esvalamentar– . No som escandinaus ni anglosaxons”. I va assegurar que està d’ acord amb qui lava definiren una ocasió com “un país d’aristòcrates igualitaris”.
AMacron li agrada fer servir sovint el símil de la cordada, dels escaladors. L’objectiu de les seves polítiques és permetre que els més forts, els més agosarats, tinguin facilitats, quenose’ls posin obstacles per pujar a dalt de tot. Alhora, aquests pioners estiren la resta, perquè assumeixen la responsabilitat de l’èxit conjunt de l’expedició.
Els crítics argumenten que, darrere dela metàfora del acordada, es parapeta el darwinisme social, un model que s’ arrisca a llis carca pala insolidaritat. Les primeres decisions fiscals –supressió de l’impost a la fortuna, baixada de la tributació dels guanys del capital i altres mesures– li van fer guanyar-se l’etiqueta de “president dels rics”. Ja no s’ha pogut desprendre d’aquest llast odiós. El president és molt conscient que tirar endavant el seu reformisme liberalitz ador–una exigència del context europeu i global– i preservar paral·lelament la cohesió tradicional francesa serà difícil. Dona per descomptades les tensions. Les assumeix com un peatge inevitable. Noes fa enrere. El professor d’Economia Jean Pisani-Ferry, un dels autors del programa electoral de Macron, ha advertit que en una economia d’ innovació, com laque pretén el president francès, és inevitable que creixin, simultàniament, la prosperitat i la desigualtat. Posa com a exemple els Estats Units, on 7 de les 10 persones més riques han estat empresàries de noves tecnologies. Tot i això, l’economista recomana a Macron més esforç d’empatia i de mobilització social positiva, que s’inspiri en exemples històrics de líders democràtics que van arrossegar el seu país, com Roosevelt, Kennedyofins i tot, desd’unaposició política oposada, Reagan.
Macronté tendència a respondre a les crítiques amb impaciència i arrogància, a no buscar la concertació. No va agradar gens quan va desenterrar la paraula “ganduls”, una mica passada de moda, per als qui s’ oposaven ala reform adela legislació laboral, la seva primera mesura de gran envergadura. Lava prendre, per decret, el 23 de setembre de l’ any passat. La cerimònia de firma va ser semblant a les que fa Trump.
És freqüent que s’ acusi el president de menysprear els més humils, de comportar-se com un tecnòcrata elitista, com l’antic executiu de la banca Rothschild que va ser. Li van tornar a retreure aquesta actitud quan va establir un
El titular de l’Elisi coneix les dificultats de canviar “un país d’aristòcrates igualitaris” Després de les primeres mesures fiscals, li van penjar l’etiqueta de “president dels rics”