El nou rumb de la política monetària

A la seva última reunió, la Reserva Federal ha continuat amb el seu lent però imparable procés de normalització monetària. Després d’incrementar el seu balanç en 4.500 milions de dòlars per superar la crisi dels crèdits de risc, i gairebé tres anys després de la pri- mera pujada de tipus d’interès, ha anunciat el vuitè augment d’aquest cicle. I, potser més important, ha eliminat del seu comunicat que “la política monetària es manté acomodatícia”, cosa que ha suggerit que l’economia ja evoluciona segons el previst i que a partir d’ara han decidit passar a una fase de la política monetària més dependent de les dades macroeconòmiques i menys basada en els seus preanuncis monetaris ( forward guidance).

El nou període es podria assimilar al moviment d’un mòbil. Sí, un d’aquells artefactes que, generalment suspesos des del sostre, desafien per força la gravetat i es mouen en funció de la incidència de l’aire reflectint, gràcies al seu dinamisme, els efectes canviants de la llum. Aquesta original al·legoria es va utilitzar en la construcció de la seu de la Fed de Filadèlfia quan es va encarregar a Alexander Calder, el precursor de l’escultura cinètica, la creació d’una important obra per al seu vestíbul.

De moment, el camí sembla clar. Hi haurà una pujada de tipus d’interès addicional el desembre d’aquest any, fins al nivell 2,25%-2,50%, a part de tres més, al llarg de tot el 2019. Fins i tot és possible que, en funció de les dades, el 2020 els tipus arribin a assolir la zona 3,25%-3,50% i superin puntualment la previsió de tipus neutral a llarg termini que se situa en un 3%.

A partir d’ara, la feina de Jerome Powell entra en una nova fase crucial en què, més que mai, es monitoraran les seves decisions. Haurà de ser capaç de conjugar els tres objectius principals del banc central que presideix (màxima ocupació, estabilitat de preus i tipus d’interès moderats a llarg termini) amb la responsabilitat de mantenir l’estabilitat i contenir els riscos que puguin sorgir en el sistema financer. Haurà de governar gestionant el desequilibri que hi ha entre la seva economia domèstica, que, segons les últimes xifres, ha assolit els màxims de creixement amb una taxa anualitzada d’un 4,2% i un atur en zona de mínims dels últims 18 anys, amb un entorn internacional molt més regirat; una Europa que acumula gairebé quatre anys de retard en el procés de normalització monetària i la desacceleració d’algunes economies emergents pressionades per la renegociació comercial de Trump.

White cascade, que és el nom del gran mòbil de l’entrada de l’edifici de la Reserva Federal a Filadèlfia, no és, ni de bon tros, la millor obra del prolífic treball d’Alexander Calder. Això sí, amb més de 30 metres d’alt i 10 tones, és la seva escultura més gran, la més gran del món. Les seves elevades dimensions pretenen mostrar al món, en termes artístics, la importància que té la Fed dins dels bancs centrals globals. Esperem que el president actual ho tingui en compte, perquè l’evolució de la macroeconomia i, per tant, del mòbil, es mourà més que mai.