La Vanguardia (Català) - Diners
La pitjor dreta del món
L’enfrontament entre Casado i Abascal pel lideratge conservador els allunya de les empreses Classificats
Els francesos s’equivoquen quan diuen que tenen la pitjor dreta del món, i s’equivoquen perquè la pitjor dreta, amb l’excepció de la catalana, és l’espanyola. Així s’ha posat de manifest amb motiu de la moció de censura, que enmig de la pandèmia i d’una profunda recessió, ha presentat Vox contra el president del Govern, Pedro Sánchez.
Tot i que aparentment el líder de l’extrema dreta, Santiago Abascal, prova de desqualificar el govern “socialcomunista”, en realitat va contra el secretari general del PP, Pablo Casado. Aquesta maniobra parlamentària té com a objectiu desplaçar el centredreta i consolidar una nova alternativa conservadora liberal. La substitució de la “derechita cobarde” per la dreta conservadora autèntica a l’estil de Donald Trump als EUA, Matteo Salvini a Itàlia o Marine Le Pen a França: “Espanya, el primer”.
Es tracta d’una moció de censura molt semblant a la que el 1987 va presentar el secretari general del PP, Antonio Hernández Mancha, contra Felipe González quan aquest últim gaudia de majoria absoluta i es trobava al cim del poder. Molts anys després el mateix Hernández Mancha em va explicar que en realitat ho havia fet en clau interna. Miguel Herrero de Miñón era l’autèntic líder de la dreta, mentre que ell era un polític pràcticament desconegut. L’objectiu va ser consolidar el seu lideratge entre els seus. En aquesta ocasió, Abascal pretén demostrar que ell és l’autèntic líder de la dreta i que és capaç d’enfrontar-se sense por a Pedro Sánchez. El seu autèntic objectiu és demostrar que Pablo Casado ni té lideratge, ni projecte, ni caràcter per continuar al capdavant dels conservadors espanyols.
A més a més, vol demostrar que Vox és l’autèntica dreta espanyola i no té hipoteques amb el passat. Sense casos Gürtel ni Kitchen. És a dir, sense corrupció que els freni, com li passa al PP, a qui li han fet perdre 18 escons als últims sondejos, mentre que ells en guanyen 13. No ho diu el CIS de Tezanos, sinó el GAD-3 de Michavila. No ho explica El País, sinó l’Abc. Casado està al pitjor moment de la seva carrera política. Ras i curt: Vox pretén
L’alternativa dels partits conservadors espanyols per a Catalunya és aplicar una espècie d’estat d’excepció permanent. Per als empresaris espanyols i catalans tan dolent és això per al negoci com la independència. L’ideal seria arribar a una solució pactada entre les dues dretes. El drama és que la burgesia espanyola i la catalana no s’han posat mai d’acord, excepte en el pacte del Majestic del 1996. ser l’autèntica alternativa del PSOE, fer el sorpasso amb el Partit Popular i convertir-se en un partit de poder.
Aquest és el desig de la ultradreta, però el que es visualitza amb aquest moviment és la divisió de la dreta espanyola i, per tant, la seva incapacitat de tocar poder. Però, a més a més, si Vox agafés el relleu als populars com a primera força de la dreta, als conservadors se’ls allunyaria encara més l’horitzó la Moncloa.
Com que la dreta econòmica en general i els grans empresaris en particular ho saben, han iniciat un allunyament notori de Vox i del PP. El divorci entre la dreta política i la dreta econòmica es pot palpar cada vegada que el president Pedro Sánchez es reuneix amb l’Ibex 35.
Per a les grans empreses, la crisi econòmica ofereix una oportunitat única. El Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència i els 140.000 milions que durant set anys vindran de Brussel·les només poden gestionar-los elles. Empreses com Telefónica, Iberdrola, Endesa, Repsol o les grans constructores són els qui tenen capacitat de gestió i múscul financer per invertir grans quantitats i tirar de les mitjanes i petites. I tot això sense comptar amb la dificilíssima situació que viu el sector financer, que tard o d’hora necessitarà algun tipus d’ajuda pública. Per tant, ara no és el moment d’entendre’s malament amb el Govern.
Els empresaris, per naturalesa, són pragmàtics i saben més que de sobres que qui té el BOE mana. Segons quines siguin la regulació laboral, fiscal o energètica, així els anirà el negoci. Per aquesta raó, el president de la patronal, Antonio Garamendi, s’ha assegut sense objeccions a la taula de negociació amb els sindicats i amb la ministra de Treball, Yolanda Díaz, malgrat que és de Podem. Al revés del que passa en el pla polític, on no s’ha aconseguit ni un sol acord, els agents econòmics i socials han pactat els ERTO, l’ingrés mínim vital, la llei de teletreball i un gran nombre de qüestions importants.
No es tracta d’una qüestió puntual, el món dels negocis sap que mentre la dreta continuï dividida i enfrontada hi haurà Pedro Sánchez i Pablo Iglesias per a estona.
Els empresaris són pragmàtics i saben que qui té el BOE és el que mana