La Vanguardia (Català) - Diners
Com la meritocràcia va impulsar Donald Trump
Sandel creu que en un context de forta desigualtat i poca mobilitat social la tirania del mèrit ha resultat tòxica
El somni americà prospera adequadament a... Copenhaguen. No, sens dubte, assenyala el filòsof Michael J. Sandel, als Estats Units, on la humiliació que han sentit els perdedors de la globalització, raona, van portar a la Casa Blanca Donald Trump. En un país on la desigualtat és acceptada sota la idea que els que treballen de valent poden prosperar, triomfar i canviar de classe social, assenyala, les dades de les últimes quatre dècades, des de la reaganomics, es presenten obstinades: la major part dels augments de renda del país des de finals dels setanta han anat a parar al 10% més ric, mentre que la meitat més pobra no n’ha vist cap, però, sobretot, l’espurna l’ha encesa, remarca, que l’ascensor social estigui espatllat i sigui molt més fàcil ascendir des d’orígens pobres al Canadà, Alemanya o Dinamarca. Això vol dir que, contra la creença de tants nordamericans, els països amb més mobilitat social tendeixen a ser els que tenen més igualtat: la capacitat d’ascendir no depèn tant del desig de sortir de la pobresa com de l’accés a educació, sanitat i una bona preparació per al món laboral.
Una situació que durant aquestes dècades s’ha justificat als EUA sota la retòrica creixent de la meritocràcia i de la igualtat d’oportunitats i que ha provocat, assenyala l’autor a La tiranía del mérito, la corrosió social
Conecta
Barcelona, 2020
286 p. | Paper 18,90 € | e-book 8,99 €
D’aquí pocs anys l’ocupació no convencional podria ser majoritària. El 2019 al Regne Unit gairebé la meitat ho va ser, amb un augment rècord de freelances i dels atacats contractes de zero hores. Organitzar la vida al voltant de la feina tradicional és, afirma aquest llibre que traça el mapa de les realitats laborals actuals, ciència-ficció, i apunta a construir, sense apriorismes, futurs desitjables en la feina. entre uns guanyadors amb suposadament tot el dret de ser-ho i emportar-se desproporcionades recompenses, i uns perdedors que els exitosos perceben com a culpables de la seva derrota i que ells mateixos han vist erosionada la dignitat de la seva feina i tenen dubtes de si mateixos. Humiliació explotada amb èxit per Trump, que parlava a
MENOS TECH Y MÁS PLATÓN Scott Harley
Lid editorial
Madrid, 2020
262 p. | Paper 23,95 € | e-book 9,99 €
A Stanford els fuzzies són els estudiants d’humanitats i ciències socials, i els techies, els d’enginyeries o ciències dures. L’autor va ser un fuzzie en el món techie de Google i Facebook i ara inverteix en start-ups. I assegura que cal combinar les dues cultures i que seran els graduats en literatura, filosofia i ciències socials els que ajudaran a guiar les start-ups més exitoses. la seva campanya de guanyadors i perdedors, no del país d’oportunitats que proclamaven Bill Clinton, Obama i la derrotada Hillary, que encara va declarar el 2018 que “va guanyar en estats que representen dos terços del PIB dels EUA, els llocs que més es caracteritzen per l’optimisme, la diversitat, el dinamisme i el progrés”.
El partit demòcrata practica un liberalisme tecnocràtic més afí als titulats superiors que als obrers, diu un Sandel que reconeix que el mèrit és bo per a l’eficiència i l’equitat, però que s’ha tornat tòxic en un context de desigualtat galopant i mobilitat estancada, i a més assevera que som totalment responsables de la nostra pròpia sort i tenim el que mereixem en herència directa del calvinisme, en què la riquesa va acabar significant aprovació de Déu. Avui, conclou, fa falta reconèixer de nou la dignitat del treball i ser conscients del caràcter contingent del lloc que ocupem, per així sortir de la dura ètica de l’èxit que separa les societats.
ESIC
Madrid, 2020
308 p. | Paper 26 € | e-book 15 €
Els aspectes clau que hauria de tenir presents un director general reunits a partir de l’observació i d’entrevistes amb més de quaranta primers executius. La necessitat de coneixe’s a si mateixos, la inspiració del projecte, el tipus de lideratge, l’equip directiu amb qui es comparteix la visió, la centralitat del personal i una cultura organitzacional que potenciï valors són alguns eixos del llibre.
Dos operaris de Christie’s col·loquen la pintura de Hockney per exposar-la públicament abans de la subhasta de dijous
No s’ha explicat pas, però l’obra encarregada a aquest amant de l’òpera i que retrata qui en va ser l’administrador durant 25 anys, assegut en una cadira MR de Mies Van der Rohe que li confereix una exquisida tensió i una serenitat que es veu reforçada per una delicada paleta de colors, en realitat ja està prevenuda a un garant.
Veurem per quant s’adjudica i a qui. Tot i això, quin missatge traslladem a la societat si davant una contingència com la que patim el primer que venem és l’obra d’art més singular que tenim? Amb un pressupost que no va arribar als 140 milions de lliures el 2018, ¿un govern com el britànic es pot permetre que la Royal Opera House es desprengui d’una pintura tan excepcional que ja no podrà reemplaçar? Faig meva aquella frase que s’atribueix a Winston Churchill quan, en plena Segona Guerra Mundial, se li va proposar de tallar el finançament a la cultura per dedicar-la a despesa militar, i ell va contestar: “Llavors, per a què lluitem?”.
“Per a què lluitem?”, va contestar Churchill per justificar la despesa cultural