França: la nova era
La segona volta de les eleccions legislatives franceses assenyala el final d’una dilatada transició i d’un llarg procés electoral. El president de la República disposa ara de suports polítics a tots els nivells, uns suports que li aportaran les figures electes de l’esquerra, gairebé a tot arreu majoritàries, a nivell local i, sobretot, a les grans ciutats, en els consells generals i regionals, en el Senat i en l’Assemblea Nacional. Podrà impulsar la seva política amb notable grau de llibertat. I, en cas de fracassar, només podrà imputar el seu fracàs a ell mateix, o a factors que s’escapen de l’acció política; en aquesta eventualitat, la crisi podria tenir espatlles amples...
Aquesta hegemonia, aconseguida ara per a diversos anys, crea una nova situació. L’oposició política d’ahir es troba ara en el poder. I, si bé el nou poder haurà de debatre evidentment les qüestions pendents amb la dreta, no és menys cert que haurà de fer front a crítiques i oposició que dimanen de la seva pròpia base.
Els qui, al si de l’esquerra, tremolaven davant la perspectiva de presenciar com triomfava Sarkozy en les presidencials i immediatament després la dreta conservava la majoria a l’Assemblea, han mantingut la boca tancada; s’han estimat més aquesta actitud en lloc de mostrar els seus motius de discrepància amb Hollande o de demanar-li amb excessiu ímpetu que es comprometi a aplicar mesures que no tenia interès d’anunciar o a complir promeses que no desitjava fer. No s’han batut amb ell i amb els seus; per exemple, a propòsit dels temes que ell enfocava amb més prudència o debilitat: la immigració, la visió sobre les diferents tendències religioses o culturals, la idea de nació... No volien afrontar el risc de dividir l’esquerra, l’electorat de la qual està dividit davant aquests reptes.
De manera que els mitjans audiovisuals clàssics s’han limitat a oferir els apunts de rigor sobre els protagonistes polítics i, pel que fa a periodistes i enquestadors, no han aportat res més que perspectives tècniques o superficials. El cim, o més ben dit el fons, s’ha assolit en l’únic debat televisat entre Nicolas Sarkozy i François Hollande entre les dues voltes de les eleccions presidencials; els periodistes que animaven el debat es van conformar a observar des de la barrera.
Mai cap període electoral, a França, ha passat per alt fins a tal punt la possible aportació dels intel·lectuals. I, si aquests es manifestaven en articles de debat en la premsa escrita, ho feien amb notable grau de contenció i autolimitació amb relació al seu propi camp.
En qualsevol cas, el passat ha passat i cal atenir-se a la tornada de les idees més o menys crítiques i anàlisis de fons pròpies del debat polítiques.
El poder, indubtablement, haurà d’anunciar mesures impopulars per a bona part de la població i la conjuntura econòmica i social, faci el que faci, serà tensa i difícil. Fins ara, França, la història de la qual és la d’un poble que s’ha comportat de manera turbulenta, fins i tot revolucionària, ha estat sorprenentment tranquil·la i calmada en comparació amb altres països on han sortit a la palestra figures enfurides com és el cas de Grècia o han sorgit moviments socials en ocasions qualificats d’indignats. S’hi escau una explicació de naturalesa bà- sicament política: aquests moviments han sorgit, sobretot, on l’esquerra havia deixat de ser una alternativa creïble, una força capaç de garantir la gestió política de les demandes socials i culturals dimanants d’una societat que ho passava malament. S’ha pogut comprovar sobretot a Espanya, on Zapatero, en anar-se’n a l’aigua, no ha deixat als socialistes cap perspectiva a mitjà termini. En l’actualitat, l’esquerra francesa té totes les palanques de comandament i el poder no podrà, indubtablement, solucionar de pressa, per art de màgia, els grans problemes socials i econòmics del país: no s’ha de descartar que la societat perdi la paciència i que, sota formes diverses, de vegades violentes, neixin moviments socials i culturals que es manifestin i actuïn en l’esfera pública. També caldrà observar com es manifesten els intel·lectuals; intel·lectuals més o menys crítics i que s’expressin amb més claredat a l’esquerra o a l’esquerra de l’esquerra en un àmbit que ha tornat a obrir-se per a ells. Caldrà veure com es mobilitza la societat i s’oposa a les iniciatives de l’esquerra... o constata la seva impotència segons el cas. I, per la seva part, aquesta mateixa esquerra haurà de preguntar-se per les seves relacions amb uns i altres. Sabrà sentir les crítiques i treure’n profit, crear les condicions propícies per entaular debats a fons i participar-hi? Sabrà respondre als agents contestataris, a les protestes socials, a les demandes de reconeixement social en lloc de no fer-ne cas o fins i tot reprimir-les? Sabrà reconstituir els espais de mediació i les figures d’intermediació que el poder anterior ha debilitat de manera sistemàtica, dificultant la cooperació, la negociació i la gestió política dels conflictes?
S’obre una nova era. El cicle que ha vist que l’esquerra s’instal·lava en el poder ha arribat a la fi. És l’hora, d’ara endavant –es pot en tot cas llançar la hipòtesi–, d’impulsar un redreçament moral i intel·lectual, com també econòmic, que hauria de passar pel debat i l’esforç per transformar la crisi en conflicte institucionalitzat. Amb la bona governança o la gestió centralitzada i tecnocràtica dels problemes no n’hi haurà prou.