L’indigent
Ales set del matí, surto al carrer i, a pocs metres de casa, damunt un banc, estirat tan llarg com és (les nits són, com a molt, fresques, però no pas fredes; ja no obliguen a buscar el refugi d’un caixer automàtic), abrigat amb un anorac brut i calçat amb sabatilles d’esport, dorm un indigent. Pel que en veig –els cabells i el color de la barba–, deu tenir poc més de cinquanta anys (però també en podria comptar molts menys o, fins i tot, uns quants més).
He escrit indigent, però potser hauria estat més precís fer servir el terme rodamón. El primer demana. Avui dia, com si obeïssin a un pla gremial, els mendicants capten asseguts davant les administracions generals de loteria (els únics negocis en què encara es formen cues) o drets, recolzats en la porta d’un estanc o bé –i aquí el retret que ens dediquen resulta molt més feridor– en la d’un forn. És com si et retraguessin: “Si pots comprar pa, t’hauries de plantejar pagar-me un euro en concepte de solidaritat amb els necessitats”.
Però he escrit indigent perquè el rodamón del meu barri també inverteix algunes hores a demanar. Fa unes quantes setmanes que és aquí. El més probable és que toqui el dos abans que l’estiu no ens aixafi el cos amb la retorta intenció de fondre’ns-el com un dau de mantega. ¿Qui és? ¿Ha tingut mai feina? ¿D’on ha sortit? ¿És una víctima més de la marginació? ¿Beu, somia? Sigui com vulgui, la de l’indigent és una figura que no va arribar amb la crisi. La reconsagrada crisi ha abocat al carrer la classe mitjana-baixa a furetejar en la brossa, a obrir contenidors per mirar d’extreure’n alguna cosa comestible. La reconsagrada crisi ha sembrat de pobresa moltes llars que, fins fa quatre dies, anaven fent la viu-viu per sobreviure, i se’n sortien prou bé. La reconsagrada crisi ha ampliat obscenament el concepte de pobresa. La reconsagrada crisi no despentina els rics. Els delinqüents financers resten immunes i engominats davant la nostra reconsagrada crisi. No és cosa seva.
Però aquesta figura del rodamón que fa d’indigent és anterior a tot això, i quan superem la reconsagrada crisi encara hi serà. Capta perquè alguna cosa s’ha de dur a la boca. Però el que li va és anar d’un lloc a un altre, no servir amo ni patró, fugir de tot i desenvolupar el seu ser salvatge en llibertat. ¿Oi que vostè no ho pot entendre? Jo tampoc, tot i que de vegades l’admiro.