Custòdia partida

Des de fa anys segueixo amb gran interès el debat sobre la custòdia compartida. Es tracta d’una fórmula aplicada a França –ja fa una dècada–, així com a Suècia, Noruega o Holanda, de manera que les societats més avançades s’han anat adaptant a la vasta existència de cases “de mama” i cases “de papa”, respectant un inqüestionable model de coresponsabilitat parental. A Espanya, ara que el PP la promulgarà, ha estat reivindicada amb la boca petita per grups polítics i, amb més força, per col·lectius de pares i mares separats; mentre que els detractors –diverses associacions feministes de respectada trajectòria– mantenen el doble argument que “prioritza l’interès particular dels pares” i que “es converteix en una instrumentalització contra les dones”.

Cert és que la seva aplicació podria entendre’s com un “ens partim el nen”, quan en realitat hauria de ser un “compartim la responsabilitat”. Poques qüestions són tan vertebradores d’una societat com la transferència afectiva i educacional de pares a fills. Un dels sentiments universals que ens habiten quan perdem el pare o la mare és el d’una freda solitud, la de saber que t’has quedat sense algú que creia incondicionalment en tu. En veritat, el mapa familiar condiciona, inhibeix, projecta, i influeix la construcció psicològica d’un individu gairebé tant com la seva biologia. Es podria preguntar quants nens feliços veuen com es trenca el seu vidre de colors quan els pares se separen. I els utilitzen. Potser no sembla tan frontal com ho acabo d’escriure, perquè l’art de la manipulació és soterrat i psicòtic, capaç d’autoenganyar-se i utilitzar el fill perquè acabi sent més d’un que de l’altre. D’una, en el 90% dels casos.

Les dones reclamem des del plistocè que l’home es coresponsabilitzi de l’educació i de la vida diària dels fills. Per algunes, no obstant això, hi ha un principi inamovible: els fills són de les mares, i això converteix la seva naturalesa reproductora en ideologia. Una lògica que oblida que el sostre de vidre mai no es trencarà si els pares no exerceixen tant els seus deures com els seus drets.

De la mateixa manera que es firmen acords matrimonials, hauria d’existir un compromís de responsabilitat personal quan dues persones decideixen tenir un fill. L’amor de vegades s’esvaeix, però la necessitat d’acompanyar, protegir i estimar un fill és per sempre, a quatre mans. Perquè una societat no serà madura fins el dia en què puguin diferenciar-se els assumptes afectius (i de vegades dolorosos) en una parella, del seu compromís irrenunciable, vital, difícil, bonic, com a pares. Aquest és el contracte no escrit que mai no s’hauria de trencar.

Quants nens feliços veuen com es trenca el seu vidre de colors quan els pares se separen; i els utilitzen