Pares al sol
José R. Ubieto
Una dada nova de l’impacte de la crisi és que un dels grups més afectats són homes de mitjana edat amb fills a càrrec seu. Homes al sol que afronten un futur incert, de vegades amb respostes –en augment– de caràcter violent i/o depressives importants, que poden arribar en alguns casos al suïcidi. A la clínica privada i pública constatem també l’increment, en els últims mesos, de les consultes d’aquests subjectes inestables, mancats de la salut que Sigmund Freud atribuïa la “capacitat d’estimar i treballar”.
Françoise Sagan, a les novel·les Bon dia, tristesa i Una cierta sonrisa (mitjan anys 50) ja anunciava aquest declivi de l’imaginari viril i el reemplaçament per una nova masculinitat basa- da en la igualtat home-dona. Com caminar llavors cap a aquest horitzó unisex? Una via, triada per molts homes, és la de l’ideal d’una nova paternitat que s’ofereix com el vaixell insígnia de les transformacions de la masculinitat. Es presenta, a més, com la “solució” a la guerra dels sexes, ja que aquí sí que hi ha una harmonia (lliure de violència i competència) que contraresta la desigualtat de gènere. De fet, la crisi de la masculinitat va unida al declivi de la imatge social del pare, avançada per Jacques Lacan (1938).
Es tracta d’una paternitat igualitària, diferent de la tradicional, en què els homes “comparteixen la pols” (lema de la campanya d’igualtat que el 1998 va promoure la Diputació provincial de Còrdova) i això inclou també les tasques domèstiques i la criança. Aquest home nou ha de fer el dol per la pèrdua de l’autoritat tradicional i obtenir el nou guany a través de l’afecte i la cura dels fills. Les dades que els sociòlegs ens ofereixen no desmenteixen aquesta estratègia, però matisen l’abast real d’aquest ideal i en la consulta no escassegen els casos de pares atabalats i desorientats davant d’aquest repte.
La crisi actual, amb la pèrdua
No podem fer el sord davant l’augment de la violència com a sortida a una crisi personal i famililar
del paper de sustentadors principals de la família, que en poc temps ha passat del 85% al 50%, obre diversos interrogants: com exercir aquest nou rol masculí i patern quan els homes perden el principal actiu, la feina , i els beneficis que n’obtenen? Es tracta, per recuperar-los, simplement d’entrenar-los en habilitats i com- petències per reinventar el seu paper i elaborar el dol d’aquest renovat Adéu al mascle? La paternitat positiva, promoguda per la Unió Europea subsumeix la relació de parella? Aquestes noves regles familiars són només un assumpte privat a dilucidar entre l’home i la dona o van més enllà? Cadascú és responsable dels seus actes però les cartes amb què es juga la partida de la vida condicionen els factors de risc i protecció. Per això liquidar les formes de solidaritat col·lectiva, com el model de l’estat del benestar, no serà sense conseqüències.
Recórrer a la violència, contra un mateix o contra la parella o també contra els fills, és una d’elles. La violència retorna com a sortida fallida a una crisi personal, familiar o social. Que augmenti és un símptoma que conté un missatge davant del qual no podem fer el sord, tret que vulguem condemnar-nos a la seva repetició cega i mortífera.